No vull ser una estrella del rock

Pau Alabajos.La situació anormal de la indústria musical en català exigeix de vegades que els músics treballen en unes condicions de precarietat absoluta. Això és un fet indiscutible i, entre tots, hem de sentar les bases perquè en un futur pròxim es garantisquen uns mínims de dignitat per als professionals del sector. Però també és cert que la majoria dels que ens hi dediquem a aquest ofici no ho fem exclusivament per guanyar un jornal: les causes, els atzars i les lluites a les quals podem servir d'altaveu ens fan més atractiva la militància i són una contrapartida realment engrescadora. A més a més, el fet de treballar colze amb colze amb els col·lectius de base i les entitats cíviques ens aporta una visió molt més nítida dels problemes que ens afecten i ens ajuda a entendre, de primera mà, els engranatges del nostre País. La cultura autogestionada és, abans que res, una cultura alternativa. Alternativa en el sentit etimològic del terme, no com l'etiqueta sense contingut que s'utilitza amb freqüència en els mitjans de comunicació per a definir la cultura que s'allunya estèticament del mainstream, però que se sustenta sobre els mateixos pilars... Però no vull desviar-me del tema que ens ocupa: el que m'agradaria és fer una reflexió sobre els avantatges d'aquesta mena de cultura de resistència que no sempre avaluem amb justícia. No tindre vocació d'estrella del rock et permet interactuar, conéixer, compartir experiències amb les persones amb noms i cognoms que hi ha darrere de les entitats i dels actes reivindicatius en els quals participes. No necessites ni vols intermediaris perquè la comunicació que s'hi estableix t'enriqueix a bastament. Com, si no, podríem aprendre les realitats polítiques i socials de tants i tan diversos pobles i comarques si no és parlant directament amb els afectats en primera persona? Sincerament, aquesta mena de connexió em paga la pena. El mateix Ovidi Montllor arribà a actuar per una garbera d'ametlles i una marraixa d'oli i mai no va posar el crit en el cel. D'acord, eren altres temps, però les lluites em semblen del tot vigents i homologables. Molta gent que ha organitzat i organitza concerts nostres no sempre té recursos suficients com per a garantir-nos unes condicions de primera divisió, però inverteixen tota la seua il·lusió i dedicació perquè ens sentim com a casa, i sempre ho aconsegueixen. En canvi, des que publicàrem el nostre primer disc hem tingut l'oportunitat d'actuar per a alguns ajuntaments que entenen la cultura com una simple creueta en l'expedient anual d'activitats de la regidoria corresponent, algunes vegades tornem a Torrent amb la butxaca plena però amb mal sabor de boca i una sensació de frustració difícil de digerir.
A Mallorca ho hem comprovat aquest estiu: no necessites per a res la comoditat d'un hotel si la gent t'allotja a casa seua i, a més a més, et fa sentir part de la família. És complicat expressar-ho amb paraules: t'adones que els diners no poden pagar certes coses i que el diccionari es queda molt curt en determinats contextos. Com mostrar la meua gratitud a Pep, a Nofre, a Núria, a Anna, a Andreu, a Piril·lo, a Xesca, a Garreta, a Biel, a Marga, a Jaume, a Marie, a Magdalena, a Maria Teresa, a Maria del Mar, a Aina, a Guillem, a Laura, a Sedano, a Xavi, a Tomeu, a Martina i a tantes i tantes persones que han estat al nostre costat durant les darreres visites a l'illa? Diumenge passat, mentre actuava per a uns amics en una terrassa d'Inca, vaig recordar en què consisteix veritablement la màgia de la música...

Amb el culé a l'aire

Malgrat ser seguidor del F.C. Barcelona, la victòria de l’equip a Montjuïc dissabte passat m’importa “un bledo”. L’aficionat culer desitja amb deler guanyar títols, però, quan les coses no rutllen, es pot arribar a justificar la temporada si es produeixen victòries davant el Reial Madrid i l’Espanyol. S’ha de tenir en compte que, des de l’òptica blaugrana, ambdós equips vénen a ser el mateix.Dissabte passat, aficionats del Barça, protegits per la massa, l’anonimat, i la marca Boixos Nois, van aconseguir que el futbol, el derbi, esdevingués una banalitat. Quan passaven 20 minuts de la segona part, uns desgraciats van començar a llençar bengales sobre la tribuna principal de l’estadi de l’Espanyol, amb un risc evident per a la seguretat de les persones. Alguns espectadors van voler fer justícia i botaren a la pista d’atletisme que envolta el camp. Com a conseqüència, es va aturar el partit durant 10 minuts.

L’equip blanc-i-blau té motius per tal d’estar amb la mosca darrere l’orella. Fa 17 anys, el seguidor perico François Rouquier va morir després de ser agredit per cinc membres dels BoixosNois. A més, en 1992, un xiquet de 13 anys, va morir a les grades de l’antic Sarrià quan una bengala va impactar en el seu cos.

Al voltant del Barça es mouen persones indesitjables. Mai podré oblidar les agressions que un grup de brètols barcelonistes van provocar l’any passat al Camp Nou després del partit d’anada de la semifinal de Copa del Rei amb el València. Una desena d’aficionats culers, amb un sentiment de superioritat injustificat, van començar a cridar: “Valencianos, yonquis y gitanos”. Fou, clarament, una maniobra de provocació. Al final, Jaume Part, president de les penyes del València C.F. i els seus acompanyants, es van veure obligats a demanar protecció per tal de protegir-se de les bufetades que queien a tort i a dret.

També es cert que no es pot culpar al Barça com a entitat. Si el president Laporta ha fet quelcom correctament en l’àmbit social és impedir que els Boixos Nois accedisquen al Camp Nou. Cal recordar que, anys enrere, dirigents com Núñez i Gaspart reservaven habitacions de l’estadi per tal que els aficionats radicals guardaren banderes, pancartes i altres materials. En aquest cas, el F.C. Barcelona no ha tardat en condemnar els fets.

D’altra banda, l’actitud dels dirigents de l’Espanyol em sembla ridícula. Ells són els responsables de la venda de les entrades, dels controls de seguretat i de tot allò què passa a l’estadi. Hauran d’assumir les seues responsabilitats, com també ho hauran de fer els desgraciats que van llençar les bengales i que, per sort, ja estan detinguts. Més vergonyós encara és escoltar al president perico, Sánchez Llibre, dient que l’arbitratge havia estat un “robo”. Serà perquè no havia vist la repetició del gol de Coro i la colzada de Luis García a Valdés...

Un altre tema és el tractament d’alguns mitjans de comunicació, Canal 9 inclòs, criminalitzant els jugadors del Barça per celebrar els gols amb l’afició de l’equip. És cert que en aquella zona estaven els Boixos, però també els familiars de la plantilla i altres socis del club. És a dir, aquella zona havia estat habilitada per l’Espanyol per tal d’acollir la culerada. Espere que la premsa utilitze el mateix temps i espai per tal de denunciar la presència de penyes com Ultras Sur i Yomus (autors d’aquella impresentable pancarta “Guillem, jódete” després de l’assassinat de Guillem Agulló i que l’any passat van viatjar a Pamplona amb un arsenal a l’autobús). A més, sempre amb la permissivitat, per no dir col·laboració, dels clubs respectius.

En definitiva, anar al futbol cada dia és més perillós... I, com es preguntava Joaquim Maria Puyal durant la retransmissió de Catalunya Ràdio, què està passant en aquest país quan hi ha gent que va al camp amb bengales o amb 40 bats de beisbol, com van fer alguns seguidors del Sevilla al Manzanares?

Crònica Correllengua Gandia

Publicat per valldigna in La Safor, La Valldigna, [Gandia], {Aureli Mansanet}, CORRELLENGUA - 29 Set, 2008

els agressors davant la passivitat de la policia
La festa per la unitat de la llengua, Correllengua 08, a Gandia es va veure marcada per les agressions de l'extrema dreta "blavenciana",amb diverses agressions tant
al Casal Jaume I de Gandia, abans de començar hi va haver algún aldarull, i al acabament, llançament de pedres , cadires i taules del bar. Durant el trajecte, que en general va transcorrer amb un ambient festiu i reivindicatiu, com es normal , amb l'actuació del grup de dances Roís de Corella, els muixaranguers de Bellreguart i de la Safor, la colla Fem Pinya amb els seus castells i torres, la associació musical l'Almoina d'Almoines i la colla de dimonis Fem Fredat de Simat de la Valldigna, s'hi van produir diverses agressions resultant ferida la regidora de l'Alqueria de la comtessa Maite Peiró membre de l'executiva comarcal del BLOC, per l'impacte d'una pedra, davant la passivitat de la policia que llavors si que va fer una carrega.Als parlaments finals fets pel Grup Roís de Corella, Maulets de la Safor, Maria Nadal, una nineta que va llegir el manifest del Correllengua infantil, i Josep Roig, president de la Fundació del Casal Jaume I Safor-Valldigna es va reivindicar la memòria de Guillem Agulló, l'absolució dels 13 de Gandia, la memòria del Rei Fundador i la unitat de la llengua

Llegeix la notícia a "Las Provincias"
Llegeix la notícia a "Levante"

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’ús

-Article de Francesc Esteve, tècnic lingüístic

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge,

Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha

tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el “Manifiesto

por la lengua común”, una proclama nacionalista radical espanyola que

propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües

diferents del castellà.

Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat

Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o

modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa

Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del

seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres

drets en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-

se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la

Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o

respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que

presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i

la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article

3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la

promoció dels valors lingüístics i culturals valencians”i d’actuar

d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell

Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la

Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al

pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet

promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com

la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra

llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni

en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no

tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse

como prioritarias en educación, información, rotulación,

instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se

puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»” .

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la

tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de

l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i

oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet

decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat

lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut

(“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del

valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el

artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las

distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio

cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però

ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota

la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals

predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que,

mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica

decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial

de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana,

doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se

oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els

noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes

llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación

de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones

administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas

comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca

podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga

graciosament. I amb ell també signen el mateix “manifiesto” altres

càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians:

Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les

Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe

Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel•lulars del

mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles

com les de la “Carta del Rey [Felip V] a los corregidores”, de 1717,

en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el

mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará

providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el

efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que

se’ls note el “cuidado”.

Font: El Punt, núm. 498 (20 de juliol de 2008)