21 de setembre de 2010
Font: Número 1371 revista El Temps
“Avui, al País Valencià, l’anticatalanisme és una obsolescència”
El geògraf Josep Vicent Boira (València, 1963) va guanyar el premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític amb ‘La Commonwealth catalanovalenciana’. Hi analitza la formació de l’eix mediterrani al segle XX i hi mostra una relació estreta. I de futur.
—Per descriure les relacions entre el País Valencià i el Principat de Catalunya empreu el terme Commonwealth. Quin sentit hi doneu?
—Un que té molta relació amb l’origen del terme: el bé comú d’una societat. I, sobretot incidint en el futur i en allò que podria unir valencians i catalans, són els interessos compartits. No és la primera vegada que es fa servir aquest terme en el nostre cas. Jo he volgut posar-lo ben destacat justament per a focalitzar el missatge positiu: si ens centrem en allò que beneficia mútuament valencians i catalans, les coses ens aniran millor.
—Us ha sortit un llibre optimista?
—En aquests moments, que són difícils per a tots, cal transmetre la realitat completa, que no és tan negativa com sembla. Només cal repassar, sense apriorismes, els papers, les dades i les actuacions, per adonar-se de les intenses relacions que hi ha hagut en el camp empresarial, econòmic o social entre Catalunya i València durant el segle XX. Intensíssimes. D’una manera natural (si es poden qualificar de naturals els processos humans), hi ha hagut estructures complementàries, relacions històriques, s’han entès com una comunitat per a fer negocis. Mireu, ara pense en l’Exposició Regional del 1909: s’hi va fer el primer ral·li automobilístic: entre Barcelona i València.
—Cerqueu al segle XX els arguments per a aquest edifici d’entesa.
—Crec que no es poden explicar els contactes actuals sense fer aquesta ullada al passat. Cal donar aquesta profunditat de camp a les relacions, per entendre que no són conjunturals.
—Les dades d’aquesta ullada, així ordenades, impressionen. És que abans no les havíem buscades o que no les sabíem veure?
—No ho podria dir. Potser hem estat tan capficats en la cultura que hem oblidat una altra classe de relacions. Que existeix. Jo pose com a data emblemàtica el 1932. És un any que probablement sonarà per les Normes de Castelló, que van unificar la llengua. Però també hauria de sonar perquè és quan es publica la conferència de Romà Perpinyà “L’interès col·lectiu de Catalunya i València”. L’una cosa i l’altra han d’estar al mateix nivell.
—A l’hora de delimitar l’Arc Mediterrani, presenteu sempre com a element central el binomi Principat de Catalunya-País Valencià.
—Sí. D’una banda, és cert que assistim a una nova geografia de fluxos i de territoris: el territori com a element de contenidor va perdent posicions respecte de la xarxa (i les xarxes poden créixer o es poden retallar segons la conveniència o els interessos). Però, d’una altra banda, cal no oblidar que hi ha una constant: sempre que parlem d’Arc Mediterrani, en qualsevol delimitació, València i Catalunya hi són.
—Els mostreu com a locomotora productiva. També el País Valencià.
—Sí. De fet, només calia rellegir alguns papers (alguns dels treballs inicials de Vicent Soler, per exemple, on ja descrivia la industrialització del País Valencià a començament del segle XX) per veure-ho. Els anys 60-80 ja es parlava d’un nucli industrial catalano-valencià. I sempre hi ha fets emblemàtics que ens descriuen dinàmiques globals. Recorde, per exemple, l’anècdota de quan es va fer l’estàtua de Jaume I que hi ha a la plaça d’Alfons el Magnànim, a València: es va triar un escultor català, Agapit Vallmitjana, i una empresa valenciana per a la realització. Si va ser així fou perquè estaven en condicions de fer-ho. Podria haver estat un escultor valencià i una empresa catalana, però és difícil que ens trobàrem amb una empresa madrilenya i un escultor andalús.
—Expliqueu que, al banquet de celebració de l’obra, escultor i fonedor intercanviaren les copes i brindaren...
—...Per la fraternitat i l’amistat de Catalunya i València, sí. És que, al llarg de la història hi ha hagut diverses explicacions de la realitat. En aquest cas, la narrativa que sempre s’havia mantingut era la d’una relació de fraternitat. Això va perdurar fins a la transició, que va dinamitar aquesta narració per provar de sobreposar-n’hi una de diferent: l’anticatalanisme. Ells sabien (ells [somriu], en general, sense concretar) molt bé on havien de situar les càrregues de dinamita: justament en els sectors que protagonitzaren els contactes econòmics els anys 10, 30, 50, els sectors empresarials. I és una de les paradoxes d’aquesta història: si analitzes el tarannà dels homes i les dones que els anys 20 o 60 treballaven per una relació més fluida entre Catalunya i València, veus que eren de dreta. Però això es capgira absolutament en la transició: és la dreta, que es fa anticatalanista, en una absoluta aberració de la seua història i de la seua trajectòria. L’operació va ser calculada i amb molt d’èxit, i per això encara costarà temps de tornar a una situació normal. Però crec que ja assistim a un tancament d’aquell parèntesi, a una nova narrativa: propose que siga la dels interessos comuns.
Font: Número 1371 revista El Temps
“Avui, al País Valencià, l’anticatalanisme és una obsolescència”
El geògraf Josep Vicent Boira (València, 1963) va guanyar el premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític amb ‘La Commonwealth catalanovalenciana’. Hi analitza la formació de l’eix mediterrani al segle XX i hi mostra una relació estreta. I de futur.
—Per descriure les relacions entre el País Valencià i el Principat de Catalunya empreu el terme Commonwealth. Quin sentit hi doneu?
—Un que té molta relació amb l’origen del terme: el bé comú d’una societat. I, sobretot incidint en el futur i en allò que podria unir valencians i catalans, són els interessos compartits. No és la primera vegada que es fa servir aquest terme en el nostre cas. Jo he volgut posar-lo ben destacat justament per a focalitzar el missatge positiu: si ens centrem en allò que beneficia mútuament valencians i catalans, les coses ens aniran millor.
—Us ha sortit un llibre optimista?
—En aquests moments, que són difícils per a tots, cal transmetre la realitat completa, que no és tan negativa com sembla. Només cal repassar, sense apriorismes, els papers, les dades i les actuacions, per adonar-se de les intenses relacions que hi ha hagut en el camp empresarial, econòmic o social entre Catalunya i València durant el segle XX. Intensíssimes. D’una manera natural (si es poden qualificar de naturals els processos humans), hi ha hagut estructures complementàries, relacions històriques, s’han entès com una comunitat per a fer negocis. Mireu, ara pense en l’Exposició Regional del 1909: s’hi va fer el primer ral·li automobilístic: entre Barcelona i València.
—Cerqueu al segle XX els arguments per a aquest edifici d’entesa.
—Crec que no es poden explicar els contactes actuals sense fer aquesta ullada al passat. Cal donar aquesta profunditat de camp a les relacions, per entendre que no són conjunturals.
—Les dades d’aquesta ullada, així ordenades, impressionen. És que abans no les havíem buscades o que no les sabíem veure?
—No ho podria dir. Potser hem estat tan capficats en la cultura que hem oblidat una altra classe de relacions. Que existeix. Jo pose com a data emblemàtica el 1932. És un any que probablement sonarà per les Normes de Castelló, que van unificar la llengua. Però també hauria de sonar perquè és quan es publica la conferència de Romà Perpinyà “L’interès col·lectiu de Catalunya i València”. L’una cosa i l’altra han d’estar al mateix nivell.
—A l’hora de delimitar l’Arc Mediterrani, presenteu sempre com a element central el binomi Principat de Catalunya-País Valencià.
—Sí. D’una banda, és cert que assistim a una nova geografia de fluxos i de territoris: el territori com a element de contenidor va perdent posicions respecte de la xarxa (i les xarxes poden créixer o es poden retallar segons la conveniència o els interessos). Però, d’una altra banda, cal no oblidar que hi ha una constant: sempre que parlem d’Arc Mediterrani, en qualsevol delimitació, València i Catalunya hi són.
—Els mostreu com a locomotora productiva. També el País Valencià.
—Sí. De fet, només calia rellegir alguns papers (alguns dels treballs inicials de Vicent Soler, per exemple, on ja descrivia la industrialització del País Valencià a començament del segle XX) per veure-ho. Els anys 60-80 ja es parlava d’un nucli industrial catalano-valencià. I sempre hi ha fets emblemàtics que ens descriuen dinàmiques globals. Recorde, per exemple, l’anècdota de quan es va fer l’estàtua de Jaume I que hi ha a la plaça d’Alfons el Magnànim, a València: es va triar un escultor català, Agapit Vallmitjana, i una empresa valenciana per a la realització. Si va ser així fou perquè estaven en condicions de fer-ho. Podria haver estat un escultor valencià i una empresa catalana, però és difícil que ens trobàrem amb una empresa madrilenya i un escultor andalús.
—Expliqueu que, al banquet de celebració de l’obra, escultor i fonedor intercanviaren les copes i brindaren...
—...Per la fraternitat i l’amistat de Catalunya i València, sí. És que, al llarg de la història hi ha hagut diverses explicacions de la realitat. En aquest cas, la narrativa que sempre s’havia mantingut era la d’una relació de fraternitat. Això va perdurar fins a la transició, que va dinamitar aquesta narració per provar de sobreposar-n’hi una de diferent: l’anticatalanisme. Ells sabien (ells [somriu], en general, sense concretar) molt bé on havien de situar les càrregues de dinamita: justament en els sectors que protagonitzaren els contactes econòmics els anys 10, 30, 50, els sectors empresarials. I és una de les paradoxes d’aquesta història: si analitzes el tarannà dels homes i les dones que els anys 20 o 60 treballaven per una relació més fluida entre Catalunya i València, veus que eren de dreta. Però això es capgira absolutament en la transició: és la dreta, que es fa anticatalanista, en una absoluta aberració de la seua història i de la seua trajectòria. L’operació va ser calculada i amb molt d’èxit, i per això encara costarà temps de tornar a una situació normal. Però crec que ja assistim a un tancament d’aquell parèntesi, a una nova narrativa: propose que siga la dels interessos comuns.
llegir article complet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada