dilluns, 15 de novembre de 2010
Reballaren les campanes al vol com si haguera baixat el mateix Moisès amb les renovades taules de la llei de Déu: havien pactat la pau lingüística!!! A partir d’aquell moment, català i valencià formaven part –per solemne decisió política– del mateix diasistema, que era una manera maniàtica de dir que català i valencià eren la mateixa llengua, o això s’entestaven a afirmar alguns. Però havien de viure –ai!– en cases separarades. S’inventaren a tal efecte i finalitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i prestigiosos lingüistes, amb estudis universitaris i tot, s’avingueren a formar-ne part en companyia d’uns altres, aquests, però, indocumentats. Això sí, no s’hi avenien barat a les dietes, sinó a canvi d’una pactada retribució regular i milionària.
Els qui arrufàrem el nas del costat unitarista fórem menystinguts per xafaguitarres, per talibans. El temps ha passat. Gràcies a l’AVL jurídicament català i valencià són llengües diferents. Fins i tot ho afirmen les institucions europees. Però no passa res... perquè tot s’havia pactat a fi de bé, no debades s’havia aconseguit «la pau lingüística».
Aleshores... ¿com és que els acabacases del govern del Molt Poc Honorable Francisco Camps
insisteixen a bramar que els ofèn qui afirma que els valencians parlem català?
Quina pau pactaren Rigol, Pujol, Lapiedra i companyia? I si els han enganyat, ¿per què "prestigiosos lingüistes" com Ferrando, Hauf, Saldanya, Messeguer, Casanova i etcètera no abandonen l’AVL pel frau que representa? Per què no baden boca i s’engulen el cullerot? Diners, diners...
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Rectificar és de savis, diuen. També ho és d’honrats.
