Benvinguts al nou Blogvalldigna, disculpeu però estem en periode de proves i canvis

divendres, 27 de juny del 2008

Aprovada la Llei Valldigna en el Ple de Corts

El Ple de Corts s'ha pogut seguir en directe per internet a través de la web del Parlament i aviat dispondrem dels links per tal de veure'l en diferit. L'Avanç oferirà en paper un ampli reportatge sobre La Valldigna, on es tractarà tant el debat de hui a Les Corts com el futur Patronat que conviurà amb la desacretitada Fundació Jaume II "El Just" i on estarà present també la no menys questionada Mancomunitat de La Valldigna.

Redacció de l'avanç

Aquest matí ha quedat aprovada la Llei que regularà els usos i rehabilitació del Monestir de La Valldigna. Moments abans el mateix Ple aprovava també la nova Llei de Fundacions que la diputada de Compromís Mireia Mollà ha qualificat de de disfressa per tal de diluir el control parlamentari i ha recordat les malversacions de fons d'algunes fundacions públiques, (com la Jaume II), denunciades recentment en premsa.

Ja dins del debat de la Llei Valldigna, (que no ha estat objecte de cap esmena a la totalitat), les intervencions dels diputats de Compromís i PSPV, no han servit per que cap de les seues esmenes parcials foren acceptades per la resta de la cambra. No obstant, i sorprenentment tots dos grups han donat el seu suport a la Llei en diferents votacions de l'articulat de la mateixa.

Entre els convidats valldignencs situats a la tribuna de convidats, hem pogut veure a Luís Brines de la Universitat de València, Vicent Company de L'Avanç, Sebastiàn Mahiques, Alcalde del PP de Simat de la Valldigna, Jose Luís Ferrando, President de la Mancomunitat de La Valldigna i regidor del PP de Benifairó de la Valldigna i Joan Mª Mansanet de l'executiva nacional del BLOC.

L'us eclesiàstic del cenobi queda doncs garantit i emparat per la citada Llei, que com resaltaven els portaveus del PP i PSOE, formava part del pacte de l'Estatut, que tots dos partits signaren en la passada legislatura.

El Sr. Bueno diputat a Corts pel PP, deprés de fer un repàs sobre la tramitació en la cambra de l'esmentada Llei, ha resaltat en una dura i enèrgica intervenció que la Llei garanteix els tres usos que el govern valencià vol donar al cenobi: l'institucional, l'eclesiàstic i el civil, responent així a les necessitats i desitjos de la societat valenciana, segons les seues paraules.

La portanveu del PSPV-PSOE, coincidia amb el criteri de Compromís, alhora de denunciar la duplicitat de funcions i presupostos que implica la creació d'un nou Patronat en convivència amb la Fundació Jaume II "El Just", recentment esguitada pels escàndols de la gestió de l'anterior gestor Sr. Vicente Burgos, amic personal del Molt Honorable President de la Generalitat, Francisco Camps.

El diputat JM Panellà que ha defensat en tribuna les esmenes de Compromís, resaltava moments abans del Ple, l'inclusió de les Universitats valencianes i de la Presidència de la Mancomunitat de La Valldigna, com a membres del nou Patronat, i que ha estat fruit de les diferents aproximacions dels grups parlamentaris en la Comissió de Cultura i Educació, prèvia al debat.

La sessió de hui s'ha caracteritzat per un alt grau d'abstencionisme, en un hemicicle que transpirava apatia i desfici, on els diputats xarraven descaradament durant les intervencions dels seus companys. A continuació teniu detallats els resultats de les votacions corresponents a la Llei del Reial Monestir de Sta. Mª de La Valldinga:

Esmenes presentades pel Grup Parlamentari PSPV-PSOE:
34 vots a favor i 49 en contra
Esmenes presentades pel Grup Parlamentari Compromís pel País Valencià:
34 vots a favor i 49 en contra

ARTICULAT:
Nº 1 83 vots a favor

Nº 2 51 vots a favor i 31 en contra

Nº 3-7 83 vots a favor.

Nº 8 52 vots a favor i 30 en contra

Nº 9 54 vots a favor i 29 en contra

Nº 10 81 vots a favor

Disposicions transitòries i finals: 83 vots a favor

Exposició de motius: 83 vots a favor

dimarts, 17 de juny del 2008

Victor Alexandre denuncia una nova agressió lingüística a Crevillent

Alexandre narra al seu blog com , el passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:- Un cafè amb llet, si us plau.- ¿Cómo?- Un cafè amb llet.- Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche".- És el que he dit: un cafè amb llet.- A mi me habla en español.- És una ordre?- A mi me habla en español.- No, jo parlo en català.- No le entiendo y no tengo porque hablar catalán.- Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic?- Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España.Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu.No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després s'hi va afegir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa.

diumenge, 15 de juny del 2008

Raimon al Castell de Montjuïc

punxa al titol per descarregar video

Raimon ,en un dels moments de la seua actuació,interpretant "Diguem No"

TV3 ha emés hui diumenge el concert de Raimon al castell de Montjuïc. L'espectacle forma part dels actes de la primera jornada de portes obertes del castell de Montjuïc, una cita lúdica i festiva que simbolitzarà el retorn del castell a tots els ciutadans de Barcelona.
El cantautor Raimon ha fet el recital al fossat del castell de Montjuïc, a pocs metres del lloc on va ser afusellat el President de la Generalitat Lluís Companys el 1940, el mateix any en què va néixer aquest artista valencià.
Raimon ha interpretat "Quan jo vaig néixer". "Quan jo vaig néixer encara no havien mort tots", així comença aquesta cançó composta el 1966, però la lletra de la qual fa referència a la més desoladora postguerra, l'any en què Companys va ser condemnat a mort després de ser lliurat a Franco per la Gestapo.

dissabte, 14 de juny del 2008

Gonzalo Anaya (article d'opinió d'Agustí Cerdà)


Agustí Cerdà, president d'Esquerra

Se'ns ha mort un mestre republicà i un bon company d'Esquerra, l'entranyable Gonzalo Anaya. Tenia 94 anys i fins al darrer dia de la seua vida va estar envoltat de papers, de projectes, de llibres que encara pensava escriure, i va gaudir d'una lucidesa i coherència ideològiques com poques. No m'estendré en el seu impressionant currículum ni em perdré en els panegírics pòstums que tothom té per costum fer quan mor algun personatge "important". Tot i que sí apuntaré algunes dades: llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Saragossa, professor de llatí i grec a l'institut Lluís Vives de València, catedràtic de Filosofia per l'Escola de Magisteri de Santiago de Compostel·la, diplomat en Psicologia i Psicotècnia per la Universitat de Madrid i doctor en Filosofia, catedràtic emèrit de la Universitat de València, tot això rematat per la Medalla d'Or d'aquesta darrera institució i de la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball. Però bé, per a la premsa valenciana -que ha repassat exhaustivament la vida i miracles de l'il·lustre mestre-, hi ha una dada en la biografia d'Anaya que cal amagar. A Gonzalo Anaya no se li perdona la seua militància en Esquerra Republicana del País Valencià. Ell, que per intel·ligència i mèrit acadèmic pot tapar a tots els "administradors de l'opinió publicada" que ara el lloen per la seua mort, tenia, no obstant tant de bagatge intel·lectual, una petita/gran taca negra en el seu currículum: ser militant d'Esquerra Republicana. Resulta que a ell, que no creia en Déu, la gentola del gremi dels llepons del poder li retrau aquest pecat de senectut. Deuen pensar: "Gonzalo, home, per a una vegada que s'afilia a un partit en la seua vida i ha de ser justament a aquest niu de rojos, separatistes i catalanistes?" I és ací quan l'exemple del mestre Gonzalo Anaya es fa present fins i tot després de la seua mort. La pedagogia d'Anaya, el seu tarannà afable, obert i dialogant, es contraposa amb l'actuació sectària i miserable de la premsa valenciana, que està amagant tant com pot que Gonzalo Anaya era militant d'Esquerra Republicana, una militància de la qual n'estava orgullós i així ho proclamava. Mil vegades li vaig preguntar si sabia a quin partit s'havia apuntat. I ell em donava una resposta genial: "Estoy donde toca estar. Soy viejo pero no tonto". En fi, podreu llegir declaracions de condol de mil i una plataformes i entitats, però a l'únic partit al qual va estar afiliat (des del 2003), precisament per ser coherent amb les seues sòlides conviccions republicanes, no li donen veu i sembla que Esquerra Republicana no ha existit en la vida de Gonzalo Anaya. No li perdonen que un senyor espanyol, nascut a Burgos i veí de València, fóra del tot coherent amb la seua forma de pensar i acabara apuntant-se a un partit de la terra, independentista, republicà i d'esquerres. La mala consciència té aquestes coses... I aquesta és la premsa democràtica que abandera la "llibertat d'expressió"! Encara m'estic rient per no plorar des que he llegit aquest matí el tracte que mereixem en els diaris d'aquest país. Però bé, nosaltres, els qui hem tingut el privilegi que fóra candidat al Senat per València en 2004 i 2008, els qui hem compartit amb ell actes públics, manifestacions, soparets (encara el recordem, emocionat, en l'Homenatge a les Dones de la FUE que muntàrem en l'Ateneu Mercantil i que, ves per on, també fou silenciat per la premsa), xerrades i mítings, el recordarem i seguirem el seu exemple: el diàleg, la reflexió, la racionalitat front als dogmes, sectarismes i rancúnies que practiquen alguns. Gonzalo, moltes gràcies per tot el que hem aprés de tu.

dimecres, 11 de juny del 2008

Independentistes?

Ja ha arribat la Eurocopa,ja està ací l'esdeveniment futbolistic més important dels darrers quatre anys.Com sempre arriben els nervis ,alegries , tristeses i emocions per a una part de la societat.Peró en canvi per altres ,la vida segueix i ens dona absolutament igual qui guanye o deixe de guanyar.Sobretot pels qui no ens sentim representats per una sel·lecció que a banda de no tenirla com a nostra,com sempre que algú representa a Espanya,ens ofereixen un despreci total a les nostres senyes d'identitat ¿vegereu el que passà a la roda de premsa del partit de básquet que feren a Barcelona ?¿Quan la sel·lecció espanyola a tingut algún gest a favor de les llengues "autonómicas"?Tant la sel·lecció de futbol com la de bàsquet com totes les altres han ignorat que hi ha moltes persones que els segueixen i no tenen l'espanyol com a llengua materna.Encara i tot, quan arriben estes dates pareix que tot valga i inclús gent que es declara independentista es torna boja per la selecció ,"hem guanyat""hem jugat" diuen,cosa que no ens pareix tan mal quan ve de gent que es sent espanyola .On estan eixos crits de les manis i eixes estelades.Fins que no asolim un teixit independentista clar i ras no farem res.Trista realitat però es el que hi ha ací a molts pobles del País Valencià,no sé el que passarà al Principat o a Ses Illes,que hi ha molt despistat per les manifestacions dels 25 d'abril,concerts i altres .
La millor autonomia ,la de Portugal.Amunt