2008-08-22 14:49:40 Genocidis culturals Sico Fons Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l’estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d’una nació. França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l’estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l’antiga Gàl•lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud-est de França. En definitiva allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la “Feria de Abril” de Sevilla a Espanya. Espanya, com ja s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de “divideix el teu enemic i el venceràs”, s’hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat nacional als territoris de parla catalana? Això no obstant, fins ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlant, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada”. Sabem massa bé que volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

MANIFESTOS, BORINOTS, CALENDARIS I MONIATOS

Per si algú es pensava que en aquesta anomenada democràcia constitucional, pluralíssima i borbònica no existeixen borinots, calendaris o moniatos, vet aquí la prova de la seua fastijosa existència: el “Manifiesto por la lengua castellana”. Pobra Espanya, que li ixen enemics interns i externs pertot arreu! Ah, redéu! Com podríem qualificar el discurs –tan democràtic, tan tolerant, tan antinacionalista– de gent com Fernando Savater, Rosa Díez, Albert Boadella, Álvaro Pombo, Mariano Rajoy o Mario Vargas Llosa? D’ultranacionalista disfressat de “bons sentiments” i pluralisme? O simplement de cinisme, hipocresia i mala bava amb totes les de la llei (mai millor dit)? O sense anar més lluny, ací a València tenim l’ínclit Santiago Grisolía, que també ha signat el manifest castellanòfil. La cosa no deixa, però, de tenir la seua gràcia, ja que aquest individu és president del Consell Valencià de Cultura. Aaaagh! I aquest homenot, homenet, homenàs o homeniu (trieu el mot que us semble més escaient) ha de defensar la nostra cultura? Buff, realment graciosíssim. Estic baquejant-me de tant de riure’m. Jo per si de cas m’amagaré la cartera, no siga cosa que vinga a defendre-me-la també.

Us imagineu que en ple segle XIX una associació cívica pretengera defensar els drets lingüístics i culturals a Estats Units dels anglosaxons dominants contra els grups indígenes dominats? “Malditos Pieles Rojas que no se dejan dominar ni siquiera en nombre de la civilización y la democracia!”. Doncs una cosa ben semblant estem presenciant a hores d’ara ací amb tants manifests (i manifesters) a favor de la llengua castellana. Realment ens pensàvem que el desvergonyiment i la cara dura tenien un límit en l’esperit humà, però em tem que això era un error –un altre error– propi de gent càndida i innocent com nosaltres.

Doncs sí, les llengües –les dels altres– no es poden imposar en una democràcia als individus (és a dir, als individus castellanoparlants); la d’ells, en canvi, sí que es pot imposar als individus (als individus catalanoparlants, gallegs o bascs, es sobreentén). En nom de la democràcia i el pluralisme, això sí.

I a partir d’ara, i fent cas del manifestet dels daixons i el Grisolía de l’ocell, haurem de retolar novament la nostra toponímia (ja sabeu, Jaraco, Carcagente, Belloreguardo, Cuchara, Beniduerme, Aceituna, Cuarto de Pueblito, Castejón de la Llanura o Tabernas del Valle Digno), o també, per descomptat, cantants nostres com Abriendo Paso, la Perra Sorda, Antonia Fuente, María del Mar Bonito (o seria Bonete?), Francisco Pino de la Sierra, Ovidio Monteloro, Al Tajo, Juan Manuel Sierrado o el sempre enyorat Luis Lago, cantant d’allò tan conegut de La Gallinita, el Bandolero o mi amigacho el mar.

Així que ja ho tenim ben clar, s’han acabat les contemplacions i les concessions. Ja n’hi ha prou, collons! Ni que açò fóra Sodoma i Gomorra! Que després vénen coses realment serioses com els partits de la selecció de futbol o les actuacions dels nostres atletes en les Olimpíades, vessant llàgrimes autèntiques i realment sinceres de patriòtica i castellana emoció (ai, mi corassón, ai, mi banderita espanyola!), i t’hi pot sortir algun poca-solta amb una Ikurriña o una senyera antidemocràtica fent la guitza i minant la moral dels nostres representants davant del món mundial.

I què podem fer amb ninots de tal calibre (sabaters, grisolies, boadelles –aquest sí, Alberto Bovadilla– i companyia), pregunte jo ara tot quimerós? Els trenquem una cadira al cap? No, no paga la pena; per la cadira volem dir. Els enviem a fer la mà? Els regalem les obres completes de José Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco i José María de Pemán? No sé, supose que el millor seria ignorar-los per a sempre. Però, caram! És què ells no ens poden ignorar mai! Jo diria que somien amb nosaltres, amb els “perifèrics” que no acatem com cal les seues directrius democràtiques i pluralistes. A mi els sioux! A mi els almogàvers! Protegiu-nos dels borinots!

Sico Fons

Incendi a les proximitats del Pla de Corrals(Simat de la Valldigna)

Al voltant de les 19,15 hores, s'ha detectat un incendi en la zona enfront del barranc de Palomara.
Un veí del Pla de Corrals ha donat l'alarma a l'ajuntament i de seguida s'ha avisat al 112 per extingir l'incendi. El foc s'ha iniciat a la vorera de la carretera i s'ha estés ràpidament cap a la muntanya. Al lloc de l'incendi s'han presentat l'alcalde en funcions, Joan Serra i el regidor Juli Ibañez, .
Vàries dotacions de bombers i cinc helicòpters s'han desplaçat a la zona per apagar el foc. Quan ha caigut la nit, els mitjans aèris s'han retirat però els mitjans terrestres continuaven treballant fins la mitja nit.

Al Tall a Simat de la Valldigna

Les festes de Simat han conclòs amb la actuació d'Al Tall,grup que com tots sabem es un referent en la defensa de la nostra música tradicional a més de la nostra cultura,llengua i país.La nit d'ahir va servir per a que el grup assajara la Muixeranga amb la lletra que han compost per al que es pot considerar el nostre himne nacional.Gent vella ,no tant vella i jove conseguiren fer que el grup es trobara a gust sobre l'escenari de la Font Gran.Interpretaren,a més,temes de tota la vida com El tio Canya o El cant dels Maulets barrejats amb temes nous,alguns d'ell carregats de reivindicació com ens ha tingut sempre acostumats Al Tall.

DILLUNS, 04/08/2008 - 15:16h

PSPV, Bloc i ERPV formen govern a Simat de la Valldigna

Han aprovat una moció de censura contra el batle del PP(notícia extreta de Vilaweb)

L'ajuntament de Simat de la Valldigna (la Safor) ha aprovat avui la moció de censura contra el batle del PP, Sebastià Mahiques, amb els vots a favor del tripartit format pel PSPV-PSOE, Bloc Nacionalista Valencià i ERPV, que a partir d'ara formaran govern a la vila. D'aquesta manera, Mahiques ha deixat avui el govern i el socialista Eladi Mainar passa a ser el nou batle de Simat dels propers dinou mesos. Agustina Brines, del Bloc, ho serà després.

Les tres forces polítiques han dit que el govern local del PP passava per una situació de minoria i de manca de plantejaments de futur, fet que paralitza projectes prioritaris per al desenvolupament del poble, i que era per això que havien acordat aquest pacte de progrés.

Mesos de negociacions

El camí fins a arribar-hi, però, no ha estat gens fàcil. Des de les eleccions de l'any passat, els grups parlamentaris s'han reunit en moltes ocasions sense aconseguir cap acord. Al novembre, socialistes i el Bloc van proposar un pacte per a fer fora el PP de la batlia, però no van rebre el suport d'ERPV ni d'EU-AI, de manera que el PP va continuar governant en minoria, amb quatre regidors.

Uns mesos més tard, a finals de gener, ERPV va plantejar al PSPV i el Bloc una moció de censura, i oferí la batlia al socialista David Mogort (número dos a la llista a les últimes eleccions). Tanmateix, el Bloc va rebutjar la proposta, tot reclamant l'acord a què havien arribat amb anterioritat amb el PSOE i criticant que ERPV no hi hagués donat suport aleshores.

Finalment, PSPV, Bloc i ERPV han tancat el pacte per presentar la moció de censura, un acord que no té el suport de l'altra força política del consistori, EU-Arc Iris, que ha decidit de mantenir-se a l'oposició 'sigui quin sigui el govern'.

Bloc-Tavernes sol·licita a Diputació que retole en valencià

Publicat per valldigna in La Valldigna, Bloc - 30 Jul, 2008

El Bloc de Tavernes sol·licitarà a la Diputació Provincial que siga conseqüent a la situació lingüística de la Valldigna i retole també en valencià els cartells que s’han de posat en el tram de millora de la carretera a la platja. El Bloc recorda que la Diputació de Valencia és la responsable del manteniment i obres de la comarcal que uneix Tavernes amb la platja.

El partit nacionalista ha decidit enviar un escrit a la demarcació de carreteres de la Diputació per tal que modifique els cartells que ja hi ha col·locats, tots en ells en castellà, i efectue la retolació almenys en valencià i castellà. Per al Bloc la retolació en la nostra llengua autòctona sembla lògica quan afecta a una zona valencianoparlant i també per seguir la pauta que hi ha en la resta de la carretera, retolada en valencià.

El Bloc vol també informar que, davant els comentaris que ve rebent dels veïns sobre les obres i el resultat final, esperarà a la inauguració i a que estiguen totalment acabades per a fer una valoració de les mateixes.

Tanmateix, tot indica que la nova carretera no serà capaç d’absorbir tot el tràfic que arriba a la platja i menys si tenim en compte les possibles futures ampliacions del nucli urbà de la Platja. Abans teníem dos carrils i ara continuem tenim dos carrils, si del Bloc depenguera la carretera que va des de Tavernes a la Platja tindria quatre carrils i també carril per a bicicleta.