O ara,o mai.

MANIFESTOS, BORINOTS, CALENDARIS I MONIATOS

Per si algú es pensava que en aquesta anomenada democràcia constitucional, pluralíssima i borbònica no existeixen borinots, calendaris o moniatos, vet aquí la prova de la seua fastijosa existència: el “Manifiesto por la lengua castellana”. Pobra Espanya, que li ixen enemics interns i externs pertot arreu! Ah, redéu! Com podríem qualificar el discurs –tan democràtic, tan tolerant, tan antinacionalista– de gent com Fernando Savater, Rosa Díez, Albert Boadella, Álvaro Pombo, Mariano Rajoy o Mario Vargas Llosa? D’ultranacionalista disfressat de “bons sentiments” i pluralisme? O simplement de cinisme, hipocresia i mala bava amb totes les de la llei (mai millor dit)? O sense anar més lluny, ací a València tenim l’ínclit Santiago Grisolía, que també ha signat el manifest castellanòfil. La cosa no deixa, però, de tenir la seua gràcia, ja que aquest individu és president del Consell Valencià de Cultura. Aaaagh! I aquest homenot, homenet, homenàs o homeniu (trieu el mot que us semble més escaient) ha de defensar la nostra cultura? Buff, realment graciosíssim. Estic baquejant-me de tant de riure’m. Jo per si de cas m’amagaré la cartera, no siga cosa que vinga a defendre-me-la també.

Us imagineu que en ple segle XIX una associació cívica pretengera defensar els drets lingüístics i culturals a Estats Units dels anglosaxons dominants contra els grups indígenes dominats? “Malditos Pieles Rojas que no se dejan dominar ni siquiera en nombre de la civilización y la democracia!”. Doncs una cosa ben semblant estem presenciant a hores d’ara ací amb tants manifests (i manifesters) a favor de la llengua castellana. Realment ens pensàvem que el desvergonyiment i la cara dura tenien un límit en l’esperit humà, però em tem que això era un error –un altre error– propi de gent càndida i innocent com nosaltres.

Doncs sí, les llengües –les dels altres– no es poden imposar en una democràcia als individus (és a dir, als individus castellanoparlants); la d’ells, en canvi, sí que es pot imposar als individus (als individus catalanoparlants, gallegs o bascs, es sobreentén). En nom de la democràcia i el pluralisme, això sí.

I a partir d’ara, i fent cas del manifestet dels daixons i el Grisolía de l’ocell, haurem de retolar novament la nostra toponímia (ja sabeu, Jaraco, Carcagente, Belloreguardo, Cuchara, Beniduerme, Aceituna, Cuarto de Pueblito, Castejón de la Llanura o Tabernas del Valle Digno), o també, per descomptat, cantants nostres com Abriendo Paso, la Perra Sorda, Antonia Fuente, María del Mar Bonito (o seria Bonete?), Francisco Pino de la Sierra, Ovidio Monteloro, Al Tajo, Juan Manuel Sierrado o el sempre enyorat Luis Lago, cantant d’allò tan conegut de La Gallinita, el Bandolero o mi amigacho el mar.

Així que ja ho tenim ben clar, s’han acabat les contemplacions i les concessions. Ja n’hi ha prou, collons! Ni que açò fóra Sodoma i Gomorra! Que després vénen coses realment serioses com els partits de la selecció de futbol o les actuacions dels nostres atletes en les Olimpíades, vessant llàgrimes autèntiques i realment sinceres de patriòtica i castellana emoció (ai, mi corassón, ai, mi banderita espanyola!), i t’hi pot sortir algun poca-solta amb una Ikurriña o una senyera antidemocràtica fent la guitza i minant la moral dels nostres representants davant del món mundial.

I què podem fer amb ninots de tal calibre (sabaters, grisolies, boadelles –aquest sí, Alberto Bovadilla– i companyia), pregunte jo ara tot quimerós? Els trenquem una cadira al cap? No, no paga la pena; per la cadira volem dir. Els enviem a fer la mà? Els regalem les obres completes de José Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco i José María de Pemán? No sé, supose que el millor seria ignorar-los per a sempre. Però, caram! És què ells no ens poden ignorar mai! Jo diria que somien amb nosaltres, amb els “perifèrics” que no acatem com cal les seues directrius democràtiques i pluralistes. A mi els sioux! A mi els almogàvers! Protegiu-nos dels borinots!

Sico Fons