Agustí Cerdà, president d'Esquerra
Se'ns ha mort un mestre republicà i un bon company d'Esquerra, l'entranyable Gonzalo Anaya. Tenia 94 anys i fins al darrer dia de la seua vida va estar envoltat de papers, de projectes, de llibres que encara pensava escriure, i va gaudir d'una lucidesa i coherència ideològiques com poques. No m'estendré en el seu impressionant currículum ni em perdré en els panegírics pòstums que tothom té per costum fer quan mor algun personatge "important". Tot i que sí apuntaré algunes dades: llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Saragossa, professor de llatí i grec a l'institut Lluís Vives de València, catedràtic de Filosofia per l'Escola de Magisteri de Santiago de Compostel·la, diplomat en Psicologia i Psicotècnia per la Universitat de Madrid i doctor en Filosofia, catedràtic emèrit de la Universitat de València, tot això rematat per la Medalla d'Or d'aquesta darrera institució i de la Medalla d'Argent al Mèrit al Treball. Però bé, per a la premsa valenciana -que ha repassat exhaustivament la vida i miracles de l'il·lustre mestre-, hi ha una dada en la biografia d'Anaya que cal amagar. A Gonzalo Anaya no se li perdona la seua militància en Esquerra Republicana del País Valencià. Ell, que per intel·ligència i mèrit acadèmic pot tapar a tots els "administradors de l'opinió publicada" que ara el lloen per la seua mort, tenia, no obstant tant de bagatge intel·lectual, una petita/gran taca negra en el seu currículum: ser militant d'Esquerra Republicana. Resulta que a ell, que no creia en Déu, la gentola del gremi dels llepons del poder li retrau aquest pecat de senectut. Deuen pensar: "Gonzalo, home, per a una vegada que s'afilia a un partit en la seua vida i ha de ser justament a aquest niu de rojos, separatistes i catalanistes?" I és ací quan l'exemple del mestre Gonzalo Anaya es fa present fins i tot després de la seua mort. La pedagogia d'Anaya, el seu tarannà afable, obert i dialogant, es contraposa amb l'actuació sectària i miserable de la premsa valenciana, que està amagant tant com pot que Gonzalo Anaya era militant d'Esquerra Republicana, una militància de la qual n'estava orgullós i així ho proclamava. Mil vegades li vaig preguntar si sabia a quin partit s'havia apuntat. I ell em donava una resposta genial: "Estoy donde toca estar. Soy viejo pero no tonto". En fi, podreu llegir declaracions de condol de mil i una plataformes i entitats, però a l'únic partit al qual va estar afiliat (des del 2003), precisament per ser coherent amb les seues sòlides conviccions republicanes, no li donen veu i sembla que Esquerra Republicana no ha existit en la vida de Gonzalo Anaya. No li perdonen que un senyor espanyol, nascut a Burgos i veí de València, fóra del tot coherent amb la seua forma de pensar i acabara apuntant-se a un partit de la terra, independentista, republicà i d'esquerres. La mala consciència té aquestes coses... I aquesta és la premsa democràtica que abandera la "llibertat d'expressió"! Encara m'estic rient per no plorar des que he llegit aquest matí el tracte que mereixem en els diaris d'aquest país. Però bé, nosaltres, els qui hem tingut el privilegi que fóra candidat al Senat per València en 2004 i 2008, els qui hem compartit amb ell actes públics, manifestacions, soparets (encara el recordem, emocionat, en l'Homenatge a les Dones de la FUE que muntàrem en l'Ateneu Mercantil i que, ves per on, també fou silenciat per la premsa), xerrades i mítings, el recordarem i seguirem el seu exemple: el diàleg, la reflexió, la racionalitat front als dogmes, sectarismes i rancúnies que practiquen alguns. Gonzalo, moltes gràcies per tot el que hem aprés de tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada