Les paraules d’agraïment de Javier Bardem en recollir l’Oscar al millor actor de caràcter són un bon punt de partença per reflexionar sobre el nacionalisme. Tots els països són nacionalistes, absolutament tots, la diferència està en el voltatge d’aquest nacionalisme i en els seus límits. És a dir, si es limita a una simple i sana autoestima o té afanys expansionistes que posen en perill la identitat dels seus veïns. No cal dir que quan aquests veïns es queixen, l’expansionista utilitza tot el seu aparell mediàtic per presentar-los davant del món com a radicals, involucionistes o xenòfobs. És així, immersos en el seu nacionalisme banal –banal per la seva quotidianitat, no pas perquè sigui innocu-, com els expansionistes es permeten qualificar de nacionalistes tots aquells que es declaren desafectes a la nació hegemònica. Tan estesa i normalitzada està aquesta conducta que fins i tot adquireix rang d’inèrcia. I les inèrcies, ja ho sabem, afecten tothom, incloses les persones més ingènues o de bona fe.No sé si Javier Bardem és un ingenu o una persona de bona fe, però n’hi ha hagut prou que li concedissin un Oscar perquè el seu tradicional discurs universalista s’esvaís de cop i, com acostuma a passar en situacions especials, apareguessin els sentiments i les emocions que el discurs quotidià malda per amagar. És dintre de la quotidianitat de les entrevistes que li fan on Bardem es proclama ciutadà del món i enemic de les fronteres. Però, ves per on, el dia que l’Acadèmia de Hollywood li dóna el premi més important de la seva carrera no és pas el món ni la supressió de les fronteres allò que li ve als llavis sinó les persones i les coses que realment porta al cor: la seva mare i Espanya. Així ho va expressar amb l’Oscar a les mans: “Mamá, esto es para tí” i “Esto es para España”. Aquesta última frase, naturalment, va ser acollida amb els braços oberts pel partit no nacionalista amb el qual simpatitza Bardem que, per boca del seu secretari d’organització, José Blanco, va dir: “ha fet el discurs correcte, és el que havia de dir. El felicito, és la veu d’Espanya, la veu de l’èxit d’un país que té moltes possibilitats”. A mi, personalment, no em molesten gens aquestes declaracions, tant les de Bardem com les de Blanco. No em molesten, perquè crec en els pobles i trobo lògic que un espanyol estimi el seu país en la mateixa mesura que jo estimo el meu. Allò que sí que em molesta és la mentida, la màscara, la simulació, el cinisme, l’intent de fer-se passar per allò que no s’és. En altres paraules, allò que fan sistemàticament els votants del PP i del PSC-PSOE: titllar els sobiranistes catalans de nacionalistes i definir-se ells com a no nacionalistes. Em sorprèn, però, que no s’adonin de la flagrant contradicció en què cauen: si no hi ha més nació que la seva, perquè la nostra no existeix, com s’explica que els nacionalistes siguem nosaltres i no pas ells?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada