-Article de Francesc Esteve, tècnic lingüístic
Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha
tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el “Manifiesto
por la lengua común”, una proclama nacionalista radical espanyola que
propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües
diferents del castellà.
Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat
Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o
modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa
Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del
seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres
drets en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-
se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la
Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o
respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que
presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i
la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article
3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la
promoció dels valors lingüístics i culturals valencians”i d’actuar
d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell
Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la
Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al
pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.
Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet
promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com
la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra
llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni
en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no
tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse
como prioritarias en educación, información, rotulación,
instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se
puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»” .
Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la
tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de
l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i
oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet
decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat
lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut
(“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del
valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el
artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las
distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio
cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però
ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.
Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota
la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals
predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que,
mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica
decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial
de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana,
doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se
oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els
noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes
llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación
de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones
administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas
comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca
podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.
Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga
graciosament. I amb ell també signen el mateix “manifiesto” altres
càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians:
Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les
Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe
Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel•lulars del
mateix centre.
Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles
com les de la “Carta del Rey [Felip V] a los corregidores”, de 1717,
en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el
mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará
providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el
efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que
se’ls note el “cuidado”.
Font: El Punt, núm. 498 (20 de juliol de 2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada