No vull ser una estrella del rock

Pau Alabajos.La situació anormal de la indústria musical en català exigeix de vegades que els músics treballen en unes condicions de precarietat absoluta. Això és un fet indiscutible i, entre tots, hem de sentar les bases perquè en un futur pròxim es garantisquen uns mínims de dignitat per als professionals del sector. Però també és cert que la majoria dels que ens hi dediquem a aquest ofici no ho fem exclusivament per guanyar un jornal: les causes, els atzars i les lluites a les quals podem servir d'altaveu ens fan més atractiva la militància i són una contrapartida realment engrescadora. A més a més, el fet de treballar colze amb colze amb els col·lectius de base i les entitats cíviques ens aporta una visió molt més nítida dels problemes que ens afecten i ens ajuda a entendre, de primera mà, els engranatges del nostre País. La cultura autogestionada és, abans que res, una cultura alternativa. Alternativa en el sentit etimològic del terme, no com l'etiqueta sense contingut que s'utilitza amb freqüència en els mitjans de comunicació per a definir la cultura que s'allunya estèticament del mainstream, però que se sustenta sobre els mateixos pilars... Però no vull desviar-me del tema que ens ocupa: el que m'agradaria és fer una reflexió sobre els avantatges d'aquesta mena de cultura de resistència que no sempre avaluem amb justícia. No tindre vocació d'estrella del rock et permet interactuar, conéixer, compartir experiències amb les persones amb noms i cognoms que hi ha darrere de les entitats i dels actes reivindicatius en els quals participes. No necessites ni vols intermediaris perquè la comunicació que s'hi estableix t'enriqueix a bastament. Com, si no, podríem aprendre les realitats polítiques i socials de tants i tan diversos pobles i comarques si no és parlant directament amb els afectats en primera persona? Sincerament, aquesta mena de connexió em paga la pena. El mateix Ovidi Montllor arribà a actuar per una garbera d'ametlles i una marraixa d'oli i mai no va posar el crit en el cel. D'acord, eren altres temps, però les lluites em semblen del tot vigents i homologables. Molta gent que ha organitzat i organitza concerts nostres no sempre té recursos suficients com per a garantir-nos unes condicions de primera divisió, però inverteixen tota la seua il·lusió i dedicació perquè ens sentim com a casa, i sempre ho aconsegueixen. En canvi, des que publicàrem el nostre primer disc hem tingut l'oportunitat d'actuar per a alguns ajuntaments que entenen la cultura com una simple creueta en l'expedient anual d'activitats de la regidoria corresponent, algunes vegades tornem a Torrent amb la butxaca plena però amb mal sabor de boca i una sensació de frustració difícil de digerir.
A Mallorca ho hem comprovat aquest estiu: no necessites per a res la comoditat d'un hotel si la gent t'allotja a casa seua i, a més a més, et fa sentir part de la família. És complicat expressar-ho amb paraules: t'adones que els diners no poden pagar certes coses i que el diccionari es queda molt curt en determinats contextos. Com mostrar la meua gratitud a Pep, a Nofre, a Núria, a Anna, a Andreu, a Piril·lo, a Xesca, a Garreta, a Biel, a Marga, a Jaume, a Marie, a Magdalena, a Maria Teresa, a Maria del Mar, a Aina, a Guillem, a Laura, a Sedano, a Xavi, a Tomeu, a Martina i a tantes i tantes persones que han estat al nostre costat durant les darreres visites a l'illa? Diumenge passat, mentre actuava per a uns amics en una terrassa d'Inca, vaig recordar en què consisteix veritablement la màgia de la música...