Homenatge a la Senyera a Simat de la Valldigna

L'ajuntament de Simat a realitzat l'homenatge a la senyera, tal i com estava previst,tot i el mal oratge.Una colla de dolçainers ha fet una cercavila i ha interpretat la muixeranga a les portes del consistori.Ja dins s'han entregat els premis de dibuix,amb temàtica sobre el 9 d'octubre, als xiquets de l'escola de Simat .També s'ha llegit un manifest de Pau Viciano sobre la nostra senyera.La resta d'actes han quedat ajornats per la pluja

Manifest

Des del moment que el penó reial va onejar sobre les torres de la València islàmica, la bandera de les quatre barres ha estat lligada a la història del País Valencià. Aquest va ser el senyal que Jaume I i els seus successors van donar a les ciutats, viles i llocs que pertanyien directament a la Corona. Des de Morella fins a Oriola, des d’Alpont fins a València, les barres roges sobre camp d’or serien el símbol heràldic dels seus escuts i de les banderes que se’n derivaven. Començant per la capital del regne, la ciutat de València, que tingué el senyal reial com a bandera pròpia fins al segle XIX, quan una restauració poc afortunada li afegí una franja ornamental blavosa amb uns brodats daurats. És cert que, en aquella època, les poblacions que pertanyien a la noblesa i al clergat tenien com a ensenyes locals les dels seus senyors. Però per damunt de totes elles hi havia la bandera reial. El monarca no sols era el senyor directe de les principals i més emblemàtiques poblacions del País Valencià, sinó que era el sobirà de tot un regne creat a la seua mesura. Les institucions de govern reial eren les que conformaven l’estructura administrativa i política de tot el territori valencià. Això explica que l’heràldica de la dinastia, les quatre barres dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, s’identificàs amb la pròpia de tot el regne. El fet que la senyera reial fos també el símbol del Principat de Catalunya i del regne d’Aragó no pot qüestionar la seua valencianitat. Era alhora un símbol propi i compartit, com la mateixa dinastia reial. Fins i tot pot recordar-se que la famosa llegenda de l’origen de les barres, traçades amb sang per l’emperador franc sobre l’escut daurat del comte de Barcelona, apareix relatada per primera vegada per un cronista valencià del segle XVI, Pere Antoni Beuter. Durant segles, fins arribar a la Renaixença, els cronistes i erudits –començant per Teodor Llorente-- recordarien l’origen català de les armes pròpies de la ciutat i del regne de València. Va ser ja a l’inici del segle XX quan la senyera restaurada de la ciutat –amb la franja blava--, començà a veure’s com a diferent de la tradicional “oriflama” per alguns sectors, però sempre al costat del penó de la Conquesta i de les quatre barres reials. En el primer valencianisme polític, heterogeni i no sempre coherent en els seus plantejaments sobre la llengua i la història del país, coexistirien els dos símbols. No va ser fins a la mal anomenada Batalla de València, que des dels sectors franquistes i anticatalanistes es qüestionaria la bandera de les quatre barres com a símbol propi, desqualificant-la com a forastera i antivalenciana. Darrere d’aquesta estratègia manipuladora s’amagava el rebuig al projecte de construcció d’un País Valencià modern, democràtic i de progrés, que s’havia indentificat amb la seua simbologia tradicional. Amb totes les dificultats, la senyera de les quatre barres, amb l’escut de la Generalitat, va ser la primera bandera oficial, en el ple sentit modern, que va tenir el País Valencià, quan fou adoptada pel Consell Preautonòmic. Finalment, l’oficialització de la senyera amb franja blava, en un context de violència i intimidació anticatalanista, no va acabar amb la persecució i la criminalització de la senyera quadribarrada. Avui dia, en nom del pragmatisme, recolzat per una interpretació forçada d’aquest passat recent i de la història del símbols propis, es proposa una claudicació definitiva: l’abandó de la senyera de les quatre barres en favor de l’ensenya oficial, que seria tant com reconèixer que la bandera de Jaume I, la dels valencians i valencianes que van treballar i treballen pel redreçament del país, és una bandera forastera, donant així la raó als qui han practicat l’exclusió i la violència. No hi ha motius per renunciar a un símbol –la senyera de les quatre barres— que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat –i és-- el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat.

Pau Viciano