Benvinguts al nou Blogvalldigna, disculpeu però estem en periode de proves i canvis

dimecres, 13 de juliol de 2011

Batalletes?

Xavier Mínguez. Escriptor

Quan pense en els anys de la Batalla de València, que jo ja vaig viure en davallada, recorde com a una de les escenes més paradigmàtiques un boicot dut a terme per una desena de senyors i senyores de la tercera edat (quasi quarta) i un grup menut de joves pots-adolescents a un acte a la Fira del Llibre. D'una banda estava el marc, un esdeveniment de tipus cultural lligat al llibre. D'una altra banda, estava el tema de la taula redona que no recorde molt bé, però que tenia a veure amb l'ús del valencià. Finalment, estaven els convidats, gent no especialment marcada per un catalanisme flagrant: un parell de representants de l'administració (aleshores socialista) i uns quants intel·lectuals de grau divers. El boicot consistia a xiular, fer sonar unes carraques i d'altres utensilis cada vegada que un participant diguera gilipolleces (manllevant el terme d'Alfonso Arús) com aleshores, aquest, País Valencià, etc. Bé, això la gent gran asseguda entre la resta de l'audiència, els joves directament insultaven a crits els participants de la taula amb tota mena d'improperis. Òbviament, i a pesar que uns dels representants de l'administració —en un gest que si volia ser conciliador va resultar un tant penós— va intentar col·loquialitzar al màxim el seu valencià, la cosa no podia anar endavant.

Afegiré un parell d'imatges que no puc oblidar. Una, la d'una tia llunyana meua que es trobava entre les boicotejadores i de la qual, evidentment, vaig tractar d'amagar-me. L'altra imatge és la d'una coneguda escriptora valenciana que s'acostava als avalotadors fent-los preguntes del tipus: “Si vas a Andorra, no els entens?”. Finalment, va arribar la policia nacional, va identificar els joves, va desallotjar els vells i un amic meu deia amb un somriure: “visca les forces d'ocupació!”.

Res importa que l'assaig de Flor siga rigorós, que tracte de ser equànime (recordem els orígens polítics de l'autor) i, sobretot, que tracte de llançar llum sobre un aspecte de la nostra societat. El seu pecat, el nostre, és estar en un lloc de la ratlla políticament incorrecte

L'escena seria graciosa (vaja, passats els anys és graciosa al capdavall) si no fóra perquè no es tractava d'un vodevil, sinó un acte cultural presidit per un representant de l'administració i sense cap contingut polític evident. La recorde ara perquè inclou quasi tots els components de la Batalla de València i també d'aquesta guerra de guerrilles en la qual ens han instal·lat els polítics. Per a les hosts revolucionàries no importava de quin acte es tractara, el cas és que devia haver catalanistes menjadors de xiquets que deien paraules prohibides mentre preparaven la invasió per a aquests éssers malvats de mena que són els catalans. No importava qui parlava ni de què, ni que, a efectes pràctics, l'ús del valencià és el mateix si es diu aquest o este. El cas era que aquell era un acte dels altres.

I llig en la premsa que un grup de components d'España 2000 es personà en la presentació de Noves glòries a Espanya i boicotejà l'acte amb violència inclosa. S'ha escrit bastant de la gravetat d'aquesta intervenció, que ho és, entre altres coses, i sense menysprear cap altre assistent, perquè hi havia entre els convidats una diputada a les Corts Valencianes. Però té igual. Als nostres polítics els té absolutament igual que una colla de violents (violents previsibles, d'altra banda) increpen els seus col·legues i que rebenten un acte de caràcter cultural. El fet que la ideologia de l'acte siga nacionalista ja dóna carta blanca a qualsevol tipus de boicot o agressió. El fet que els assistents estiguen entre eixa gran minoria els fa a priori, culpables de provocar els ciutadans de bé. Res importa que l'assaig de Flor siga rigorós, que tracte de ser equànime (recordem els orígens polítics de l'autor) i, sobretot, que tracte de llançar llum sobre un aspecte de la nostra societat. El seu pecat, el nostre, és estar en un lloc de la ratlla políticament incorrecte.

Però el resultat és molt més danyós del que la extrema dreta imagina ja que aquesta gentola ens nega bàsicament el dret a formar part de la cultura, a donar la nostra opinió, a fer constar que tenim sociòlegs de la talla de Flor que són capaços de fer una anàlisi de la societat que ajude a construir el nostre país. Ni sociòlegs, ni escriptors, ni músics, ni professors... sembla que el fet de dir aleshores desacredita qualsevol al marge de la seua vàlua intel·lectual o artística. Aspirar a que aquest país nostre faça alguna cosa més que ofrenar noves o velles glòries a Espanya, és una raó perquè qualsevol eixelebrat et trenque la cara o la presentació del teu llibre.

També és cert que els feixistes d'España 2000 no tenen res a veure amb ma tia Teresín i que aquesta confusió, que precisament tracta Flor i altres autors com Josep A. Mas, ha comportat molt maldecaps als nacionalistes valencians. L'anticatalanisme si bé té arrel política i s'ha utilitzat per la dreta amb molt bons resultats, no s'ha estés en essència pel seu caràcter ni polític ni cultural, sinó a través d'una xarxa molt més subtil com és la dels prejudicis. I contra els prejudicis no basten els raonaments, per molt lògics que ens semblen (els valencians, és cert, parlen valencià quan van a Andorra). Possiblement la ferramenta més útil per combatre els prejudicis siga la marginació social que ha de partir de les institucions, cosa que no farà aquesta administració, com tampoc va fer la socialista (ells sabran perquè els ha aprofitat). Però mentre arriba aquesta marginació, almenys les institucions democràtiques haurien de fer honor al seu nom i actuar amb contundència contra els actes violents i més si estan involucrats diputats electes. Les forces de l'ordre haurien d'actuar amb la mateixa celeritat quan s'insulta una alcaldessa que quan s'insulta una diputada. O és que pensen portar l'ostracisme social també a les Corts valencianes? Ah, perdó, que ja ho han fet...

Cap comentari: