Aquest país no és el nostre

Passen les hores i l'angoixa no escampa. Veiem els resultats una i altra volta i no ens quadren. Aquest no és el nostre país. Aquest no és el país que hem estat recorrent els darrers mesos, aquell sud combatent que es rebel·la contra qui tracta d'aixafar la nostra llengua i la nostra cultura. El país que vam veure a Picanya, però també a Alcoi i Catarroja i que segur tornarem a trobar allà on anem. Els resultats, però, de les darreres eleccions espanyoles són traumàtics per al País Valencià què cada cop és menys país i menys valencià. El PP manté una hegemonia que li torna a col·locar per damunt del 50% en nombre de vots. Mentre, el PSPV -ara, més que mai, PSOE- manté el número de vots rebuts en 2004, tot i que baixa una miqueta el seu percentatge. I a l'esquerra què? Un desert. Units, Esquerra Unida i Bloc-Iniciativa-Verds ni tant sols arribarien als 100.000 vots, un escàs 3,80%. Tanmateix, les seues guerres internes han provocat que vagen per separat deixant al País Valencià sense una veu diferent al Congrés dels Diputats, per pimera vegada en la democràcia post franquista. Totes dues formacions pateixen una important sagnia de vots (vora 60.000) i és que els electors estan molt cremats després del lamentable espectacle del Compromís. No ens mereixem aquesta classe dirigent. I si mirem més avall? La cosa tampoc millora i Esquerra perd la meitat dels pocs 13.000 vots que tenia.El pitjor és que no hi ha temps per autoflagel·lar-nos: cal mirar al futur i ficar-se a treballar quant abans, a no ser que vulguem que les pròximes Corts Valencianes siguen també una cambra bipartidista. Comici rere comici, ens adonem que hi ha poc espai per a propostes diferents a les dels dos grans partits. Tanmateix, creiem que existeix un tercer raconet, un tant inhòspit, que encara es pot forçar. Però, ara per ara, no hi ha més. El poder de PP i PSOE és pràcticament absolut, tenen els diaris i televisions però sobre tot els mitjans econòmics per fer agressives campanyes de publicitat, espectaculars mitins, regalar tot tipus de merchandising i empaperar carrers i ciutats senceres.Així, ens té igual si Glòria Marcos i Enric Morera no es poden vore, si Mònica Oltra i Marina Albiol no es creuen paraula... ens té absolutament igual. Si és una qüestió de persones, fora les persones; si es una qüestió de sigles, trenquem-les i comencem a construir el futur sense personalismes ni egoismes. El país no pot permetre el luxe de desaparèixer de l'escena política. Cal repensar-ho tot des de la base i començar a treballar de valent. L'any 2011 està ací mateix, al costat, i no val a badar.