La televisió segueix sent el mitjà rei, i al País Valencià, el principal canal que informa i és emprat com a font d'informació sobre temes autòctons és Canal 9. La màxima aquella que "allò que no ix a la televisió, no existeix", ací té una versió més dramàtica: "Si no apareixes per una sola televisió -Canal 9-, com a mínim no existeixes al País Valencià".Els teleespectadors valencians poden estar al dia sobre el conflicte a Palestina i ignorar al mateix temps la lluita del Cabanyal. Poden conéixer les disputes madrilenyes entre Alberto Ruíz Gallardón i Esperanza Aguirre i ser uns complets analfabets respecte a les recents amenaces de mort del president de Nuevas Generaciones per part d'un correligionari seu. Ni internet, les ràdios convencionals, la premsa generalista, les revistes especialitzades, les teles locals o els mitjans alternatius cobreixen el buït informatiu que deixa la televisió valenciana en milers de valencians i valencianes. Uns perquè no tenen les audiències que té un canal generalista com la Televisió Valenciana, d'altres per les limitacions mateixes del seu suport informatiu, tant per a influir en l'agenda temàtica de l'opinió pública com per tenir unes audiències limitades numèricament, tot i que qualitativament siguen més actives. És definitivament més probable que als televidents valencians els arriben informacions crítiques sobre les institucions valencianes a través de les cadenes de televisió estatal abans que des de la televisió pública valenciana, però aquestes només tracten de passada uns pocs temes i des d'una cosmovisió centralista.La situació contrasta amb la d'altres indrets de l'Estat com Catalunya, Madrid o Euskadi, que són objecte del seguiment informatiu diari dels grans mitjans de comunicació estatals. En aquests territoris al teleespectador li arriben, a través de diverses vies, informacions puntuals i contraposades de la seua realitat pròpia, sovint amb la intenció d'erosionar les institucions d'autogovern i els propis processos nacionals, convertits en un assumpte de política estatal. En canvi, els valors de noticiabilitat que aquests mitjans empren en la selecció de les seues informacions, el País Valencià ocupa un lloc semblant a Múrcia o Castella-La Manxa, i això que compta amb gairebé cinc milions d'habitants i es troba entre les autonomies més urbanitzades i capdavanteres de l'Estat. El buït no és, ni molt menys, absolut. Sempre hi ha el boca a boca, la lectura puntual de la premsa convencional, els ecos que apareixen en els mitjans madrilenys, les troballes d'internet, la lectura de premsa alternativa, però el gran mitjà comformador d'estats d'opinió i de l'agenda de preocupacions de la ciutadania que són les televisions generalistes, a casa nostra es troben en una situació quasi monopolista.Sobta comprovar que el PSOE i els seus principals socis parlamentaris (IU, Esquerra, PNB, BNG) no hagen fet gairebé res per tractar de contrarrestar aquest silenci informatiu en els quatre anys de govern de Zapatero, en un indret que s'ha convertit, junt amb la comunitat de Madrid, en el gran graner de vots del PP. La gran oportunitat que suposava l'establiment de les llicències de la Televisió Digital Terrestre (TDT) s'ha convertit en un gir a la dreta en l'espectre radiotelevisiu valencià, amb cadenes locals copades per la Cope, El Mundo, Intereconomía, Libertad Digital i empresaris locals propers al PP. Tampoc ha funcionat el tímid intent de fer servir el centre de producció valencià de TVE com a contrapunt a Canal 9, a imitació del que va fer Felipe González amb el centre de Sant Cugat a Catalunya respecte a TV3. Amb una RTVE en números rojos, el pla de sanejament de l'ens recomanava deixar al mínim les delegacions territorials i Aitana va reduïr encara més la seua esquifida producció pròpia. Però el determinant va ser el pols que la Generalitat valenciana va mantindre amb l'aleshores directora general de l'ens, amenaçant amb deixar el centre territorial sense subvencions i sense seu si no es plegava als seus interessos. Finalment s'arrribà a l'acord que el Govern valencià fiscalitzaria les informacions.L'amenaça torna cada volta que apareix a TVE el mínim contingut crític cap a la gestió del govern de Camps, com va ser el cas dels reportatges d'investigació que Informe Semanal o Línea 900 van emetre sobre l'especulació al País Valencià al 2007. El PP defensa amb ungles i dents el seu monopoli informatiu. Una televisió menuda com InfoTV, impulsada pel periodista Juli Esteve, l'única que complia sobradament el requisit lingüístic del concurs de TDT, va ser fulminantment apartada del repartiment de llicències, i no queda molt perquè arribe el dia que els tècnics de la Generalitat truquen a la seua porta amb l'ordre de tancament. Els càrrecs institucionals del PP tenen prohibit participar a InfoTV i els seus periodistes són constantment boicotejats en les rodes de premsa.Un altre cas més conegut és el de TV3. Amb unes audiències mínimes que per a res amenacen l'hegemonia campsista en l'espai televisiu, l'Executiu valencià ha emprés una campanya per tancar les seues emissions i, de pas, ofegar amb quantioses multes l'entitat que les promou, Acció Cultural del País Valencià.Aquest domini absolut de l'escena comunicativa genera situacions i comportaments que trenquen la relació de les institucions amb els mitjans de comunicació pròpia de les democràcies occidentals, on la premsa compleix el deure de fiscalitzar la tasca dels representats públics. Des del tràgic accident de metro a València el juliol de 2007, el president Francesc Camps no respon una sola pregunta dels periodistes que no estiga prèviament pactada. Les seues rodes de premsa esdevenen un monòleg sense preguntes. Aquesta pràctica ha propiciat repetides queixes del col·lectiu periodístic i un toc d'atenció d'organismes defensors de la llibertat d'expressió, però a dia d'avui Camps segueix sense posar se davant dels micròfons lliures. Amb l'excepció d'una visita a Madrid en què va accedir a respondre unes poques preguntes, després de l'emissió a Telecinco d'un programa de Caiga Quien Caiga en què és denunciava el comportament del president amb els periodistes.A qualsevol societat amb uns mitjans de comunicació forts, plurals i crítics amb el poder establert, sucessos com l'accident de metro haurien provocat. Algú s'imagina l'impacte en la societat pública espanyola si un exministre del Govern fóra enxampat furtant-li els diners a unes monges? Tot un exconseller d'Obres Públiques i exalcalde d'Oriola pel PP va ser condemnat per això en una sentència del Suprem desconeguda per la majoria dels televidents valencians.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada