Estic desconsolat. Vaig pel carrer i la gent em mira de reüll. No m'ho diuen a la cara, però sé que em senyalen amb el dit amb estranyesa i commiseració. "Mireu", es diuen els uns als altres, "per allà va eixe home rar, eixe anòmal personatge que es creu millor que nosaltres". Ja no sé on amagar-me. He perdut totes les meues amistats. Els pares de família no volen que m'acoste als seus fills i filles. Sens dubte pensen que pervertiré els seus tendres i decents xiquets.
Les dones fugen, esverades, davant de la meua nefasta presència. Fins i tot, els gossos semblen fitar-me amb indignació pel carrer. Guau, guau! Em diuen amb menyspreu.
Què puc fer? He comés un terrible pecat i necessite expiar-lo d'alguna manera.
Bé, reuniré tot el meu valor i confessaré la veritat, la terrible i esfereïdora veritat. Pareu les orelles i contragueu les entranyes: Jo, amics meus, no he vist ni una sol partit de la selecció espanyola de futbol. Jo, companys meus -espere que em pugueu perdonar-, he ignorat per complet la programació televisiva de l’Eurocopa que feia vibrar de sincera emoció les famílies de tot un país sencer -ara més gran i més lliure. Pares, mares, fills, filles, avis, néts, cosins, oncles, nebots, gossos, gats, periquitos. Fins i tot la planta de l'entradeta tan boniqueta; tots gaudien davant de les jugades d 'aquells joves sans i exemplars. “Villa, Villa, Villa, 7 maravilla!”, cridaven els patriotes amb emotives llàgrimes nacionals. “Villa, Villa, Villa maravilla!”, cridava el príncep, la princesa i no sé quants fillets que deuen tindre ja, i la família reial sencera, i el majordom, i els criats i les minyones i els xofers i el netejador de la piscina i un animalet exòtic que els va regalar un altre rei de no sé on....
I jo, pecador dissolut, vil i miserable, ni tan sols coneixia els noms i cognoms i els DNI d'aqueixos meravellosos jugadors. D’aquests intrèpids herois èmuls d’altres valents guerrers que amb les seues gestes i amb les seues vides contribuïren a fer més gran aquesta nació, exemple i enveja de tot Europa, tot el món i part de la Via Làctia. Així, a noms com (quina infàmia que els xiquets d’avui en dia no els estudien a l’escola!) Viriato, el Cid, els Reis Catòlics, Hernan Cortés, Pizarro, Felip II, Felip V (conquistador i pacificador de les dissolutes terres orientals), Ferran VII, Francisco Franc... ui, no! Eixe em pense que no!, ara haurem d’afegir aquests altres coronats ja pel merescut llorer de la victòria.
D'aquells que ompliran de bellesa melòdica la geografia d'una nació, i que ben aviat -no ho dubteu ni un segon- tornaran a mostrar a tot Europa l'art elevat i superior de la nostra civilització. Casillas, Torres, Sergio Ramos, Marchena, Iniesta, Villa, San Luis Aragonés de Hortaleza... No us sona açò a música celestial de viril solatge hispànic? No us sembla aquest llistat de baronívols noms de campions com una cançó, com l’himne d’una terra ibèrica on no es pon mai el sol?
I jo ni tan sols he desfilat pels carrers, amb alegres himnes patriòtics de clàxons i xiulets com feien el dia 29 de juny aquells joves que duien al muscle les banderes, banderetes i banderotes amb els escuts reials, amb els bous d’Osborne i, fins i tot, alguns (no sé si despistats, nostàlgics o senzillament borinots) amb l’àguila de Franco. “Vaspanya!”, cridaven els nous cadells d’aquesta nova “División Azul” (ara roja) que ha derrotat la Wehrmacht de Merkel. “España-entera-se va de borrachera!”. Cantaven triomfals per haver-hi palesat, una volta més, que ells i només ells, segueixen sent la veritable reserva espiritual d’Occident. I jo ni tan sols em vaig fer una trista canyeta en honor als intrèpids superherois de la selecció imperial de futbol.
Que em podreu perdonar mai? Que podreu suportar la visió d'aquesta ànima esgarriada? I els de la “Cuatro”? Posaran preu al meu cap? Per favor, sigueu comprensius i pregueu una oració per la meua salvació. Amén.
Sico Fons
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada