La notícia assalta els mitjans -escrits- el 24 de juny, dia de Sant Joan (la meua onomàstica i la del rei, vaja). Conta el diari Público que "Vint intel·lectuals firmen un manifest en defensa del castellà com a llengua comuna a Espanya". Sembla que -segons els vint- les desmesurades aspiracions de les "llengües autonòmiques" estan acabant amb la presència de la llengua de Castella a la perifèria d'Espanya. Contra aquesta dramàtica situació, els sotasignats proposen que es deixen d'usar en exclusiva les altres llengües espanyoles en benefici de la que ells anomenen "comuna". Entre els promotors d'aquesta sensata reflexió està, ni més ni menys, el senyor Fernando Savater, a qui les revistes Foreign Policy i Prospect acaben de declarar un dels "cent intel·lectuals més influents del món". OK.Tanta excel·lència intel·lectual junta em fa que pensar. Isc immediatament al carrer a comprovar a quin nivell d'indecència lingüística estem arribant en aquest país. Confessaré, en tot cas, que visc en una xicoteta ciutat de l'àrea de Castelló, majoritàriament catalanoparlant. Vaig a una llibreria, però allí estan, impertèrrites, les obres de Savater i les de la majoria dels seus col·legues (almenys, d'aquells d'entre ells que escriuen, perquè no sé si ja hem arribat al penúltim estadi de la perversió, en què es prohibiran els llibres -en castellà- que mai no s'han escrit).
Seguisc avant. M'acoste a un quiosc. Allí està, com cada matí, la premsa aclaparadorament majoritària, en la "llengua comuna". Continuem. Els cinemes: a Castelló, com a Barcelona, pràcticament totes les estrenes en espanyol. Més: pose la tele. Encara que el Partit Popular valencià intenta prohibir-los -pel nostre bé: per a fer-nos més comuns-, es reben en el meu TDT els quatre canals de la Televisió de Catalunya. Al seu costat, 40 canals en perfecte espanyol -els mateixos que a Barcelona, si fa no fa-, i l'emissora local, Canal 9, amb alguns programes en català i la resta en romanç comú.
Em desespere. No dubte que l'espanyol estiga en perill a Espanya -ho diuen vint intel·lectuals-, però llavors, alguna cosa falla. Potser jo no ho sàpiga i a Mataró, a Andratx o a Vitòria als castellanoparlants se'ls obligue a portar una estrella groga, o un llaç roig en el pèl (hi ha integristes molt excèntrics). Cride de seguida als meus amics catalans, balears i bascos: no hi ha tals mesures. En realitat, totes les enquestes ens diuen que una part important de les poblacions respectives de Catalunya (també Balears i València), Euskadi i Galícia són monolingües en castellà. Eixe percentatge, de fet, no baixa del cinquanta per cent. Llavors, com es pot acorralar i descomunitzar a la meitat de la població?
Catalunya és el moll de la qüestió. Als bascos se'ls tolera (ETA al marge, se'ls sospita un caràcter paleoespanyol), els gallecs no compten (eixos preportuguesos desnaturalitzats), però els catalans amenacen el ser d'Espanya: el seu virgo. Llavors, em dic, si ells són el càncer del país, la sang deu estar ja desembocant en el riu. Al cap i a la fi, allí s'aplica la immersió lingüística: tots els nivells educatius són en català. I eixes masses discriminades, eixos ciutadans comuns violentats en els seus drets més íntims, eixos bons espanyols malaguanyats pel botiguer català deuen estar sens dubte manifestant-se en massa davant del Palau de la Generalitat. Mirem les estadístiques. Quantitat de pares que ha demanat que els seus fills reben escolarització en castellà a tot Catalunya: 23 (entre més d'un milió d'alumnes).
No els agraden als intel·lectuals les estadístiques? Perquè al País Valencià són una ciència molt exacta. ¿Sap el senyor Fernando Savater, per exemple, que hi ha 93.700 alumnes valencians de primària i secundària que preferirien rebre ensenyança en valencià/català però són escolaritzats en castellà perquè la Generalitat d'ací està ocupada per gent molt comuna? 93.700 alumnes (són dades d'Escola Valenciana) contra 23. Qui persegueix a qui?
Sempre he menyspreat el qui empara els rics i ataca els pobres o el qui roba directament als pobres per a finançar els rics. Protegir una llengua que parlen quatre-cents milions de persones i que en el rànquing mundial ocupa el tercer lloc? Es necessita ser molt panoli o tindre molta mala fe per a vindre amb eixa cançó en aquest festival. Que jo sàpiga, a Espanya, les úniques llengües perseguides -des dels decrets de Nova Planta de Felip Vè fins a les acaballes del franquisme- han sigut les llengües no castellanes. I, ara mateix, l'únic partit polític que fustiga amb acarnissament una llengua és el Partit Popular a València, que du a terme una campanya indissimulada contra el valencià/català, encara que sense subterfugis "intel·lectuals" (són gent més simple). Riga's vosté d'ERC a Catalunya. Per a quan un manifest de savaters, vargaslloses i boadelles per a defensar la llengua habitual dels valencians contra les agressions del poder?
La missió dels intel·lectuals en aquest món és prou ingrata. Per jugar-se de veritat el tipus, ningú no és inclòs en la llista del Top100. En canvi si vas de víctima, de perseguit (encara que fa anys que no baixes del Rolls i de la Visa i els teus llibres i les teues conferències es venen i s'imparteixen a preu d'or en el territori on dius que et volen malament), acabaràs triomfant. Senyors intel·lectuals comuns: si volen causes nobles, jo els en podria suggerir unes quantes. Però la persecució del castellà… Vinga ja!
Joan Garí [web] és escriptor.
[Aquest article és una traducció del propi escriptor, feta en exclusiva per als lectors de Racó Català, d'un article publicat al diari espanyol Público que porta el mateix nom, i que va ser publicat el 27 de juny d'enguany]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada