Benvinguts al nou Blogvalldigna, disculpeu però estem en periode de proves i canvis

divendres, 29 de maig del 2009

Requisit lingüístic castellà

En la societat valenciana fa més de 300 anys que està vigent el requisit lingüístic castellà. Més de tres segles que, per a treballar en l'administració pública, cal saber el castellà i ser capaç de comunicar-se en aquesta llengua, amb una fluïdesa proporcional a la responsabilitat del lloc que hom pretén ocupar. A ningú no se li ha demanat de conèixer cap altra llengua durant els últims tres segles. Poc ha importat si havien de tractar amb malalts valencians o amb administrats illetrats, incapaços d’entendre allò que els explicaven en la gloriosa llengua dels il·lustres Lope de Vega o Cervantes. Poc ha importat, o no gens, quantes vegades haurien de fer cua les dones i els hòmens que venien del poble a arreglar-se els papers. També per a ells, que no cobraven sous públics, ha regit el requisit lingüístic castellà. Durant l’últim quart del segle XX, la societat valenciana va viure un procés de transició que ens portà des de la darrera dictadura fins a l'actual sistema de govern, basat en la celebració periòdica d'eleccions.

El requisit lingüístic castellà també ha resistit intacte aquesta metamorfosi social. Des de Felip V fins a Joan Lerma, des de Primo de Rivera fins a Zaplana, i des de Francisco Franco fins a Francisco Camps, tots els governs que hem tingut –o que hem patit– han continuat considerant imprescindible la imposició del coneixement del castellà a tot aquell que volia treballar en la funció pública valenciana. És gràcies a aquest requisit lingüístic castellà que tenim funcionaris i polítics completament incapacitats per a expressar-se en valencià, com l'alcaldessa de València o l’anterior president de la Generalitat, o que ho fan amb evidents limitacions i dificultats fonètiques, lèxiques i sintàctiques, com l'actual president de la Generalitat. Això sí, tots ells i totes elles parlen un castellà d'excel·lent factura, cosa que els permet de comunicar-se amb desimboltura amb els valencians dels Serrans o de la Foia de Bunyol, i els facilita enormement la comprensió inequívoca de les ordres que els arriben de Madrid. Ara mateix, en 2009, 302 anys després de la derrota d’Almansa, la societat valenciana està en el procés de dotar-se d'una nova llei de la funció pública.
Potser ja és l'hora de reconèixer legalment que les persones que volem expressar-nos en la llengua que l’Estatut d’Autonomia vigent estableix com a oficial i pròpia, també tenim drets. Que no són els habitants de Xest o de Sogorb els únics valencians amb dignitat suficient perquè els funcionaris els parlen en la seua llengua. Que també els altres valencians, els que tenim i sentim el valencià com a llengua pròpia, els que –a diferència de la immensa majoria de la nostra classe política—no ens avergonyim ni de ser valencians ni de parlar valencià, també tenim el dret que les persones que ens administren ens parlen en la nostra llengua. I això només es pot aconseguir si en l’accés als llocs de treball públics es demana que, qui vulga treballar en l’administració valenciana, siga capaç de parlar i escriure –també– en valencià.