El somriure de Camps

dijous 20 d’abril de 2010

El mes d'octubre de l'any passat, un psicòleg portuguès anomenat Armindo Freitas-Magalhäes, especialitzat en el somriure humà, va analitzar l'estranya expressió facial del president Camps. El seu estrany somriure (sardònic, segons el psicòleg), per a ser més exactes. La fotografia que es va difondre per a il·lustrar l'assumpte li fou realitzada al Molt Honorable durant els actes oficials del Nou d'Octubre. Es tractava d'aquesta imatge:



Segons Freitas, Camps mostrava preocupació i ansietat. "Apreta molt els dents, les arrugues properes als ulls les té asimètriques, les parpelles estan més caigudes del que és normal", afirmava el psicòleg.

Siga com siga, i sense ser experts, tot el món se n'adonava que no eren expressions excessivament naturals les que el president venia oferint des de l'esclat del cas Gürtel. A això li hem d'afegir que, des de l'aparició als mitjans de comunicació de l'escàndol de corrupció, la premsa estatal presta més atenció a tot el que ocorre al País Valencià: tot és analitzat, per tant, amb més detall, i tot té una repercussió que abans no tenia.

Ahir, El Curita (com li deien en les seues converses El Bigotes i companyia) va reaparèixer públicament després de dotze dies sense agenda. L'escenari va ser el més còmode possible per a Camps: un auditori format per consellers i alcaldes del PP, i res de preguntes dels periodistes. L'excusa de la reaparició, fer balanç d'un any del Pla Confiança. Discurs grotescament autocomplaent: "No existeix cap alternativa a la política del Consell", va sentenciar el president d'una Autonomia amb més de mig milió d'aturats.

Però reprenent el tema del títol d'aquesta entrada, s'ha de dir que -a falta de paraules davant els micròfons de la premsa-, Francisco Camps va obsequiar les càmeres amb un somriure marca de la casa. Un que recordava una mica la fotografia anterior. Ací el teniu:



Sembla ser que els assessors del president li han d'haver recomanat que, d'ací a les eleccions de l'any que ve, limite les seues exposicions públiques a actes institucionals i de partit -per a evitar imatges on la gent l'increpe-, i que, de cap manera, no se li ocòrrega atendre la premsa -per tal de no fer el ridícul amb els seus "muy bonito" i els ballets nerviosos. Cal vigilar la imatge al màxim, en un moment delicat en què és punt de mira de molts mitjans, tot i que les enquestes apunten cap a una nova còmoda victòria. Tota precaució és poca.

Tanmateix, sempre se li pot escapar algun dels seus somriures davant els flaixos. La perfecció no existeix.