O ara,o mai.

PEP" EL BOTIFARRA"
Nascut al barrí de la juderia de Xàtiva ara fa quaranta-quatre anys, fill de Botifarra, nét de Botifarra i besnét de Botifarra, ja en fa vora trenta que es dedica a la cançó tradicional.
Tot va començar quan, els primers anys de la Transició , es van tornar a fer les albaes del carrer Puig, un carrer que hi ha al principi del raval de Xàtiva. Així ho recorda Pepe: «Jo tenia aleshores catorze o quinze anys i m'agradava molt cantar. De fet, la meua avia, que era de Benigànim, era molt cantadora i em va ensenyar molts romanços i cantineles. En una d'aquelles albaes del carrer Puig un dels cantadors em va animar a cantar-me'n una i ja veus... ací estic».
Més endavant, per suggeriment d'un amic, va entrar a formar part del grup Sarau, de la Llosa de Ranes, amb qui gravà un disc excel·lent, Balls i cançons de la Costera , fr uit d'un llarg treball de recerca per tota la comarca: «En Sarau hi havia una colleta de gent que ens dedicàvem a la investigació, centrats exclusivament en el folklore de la Costera perquè, no m'està bé a mi el dir-ho pero, la nostra comarca... no cal parlar. L'únic que no tenim són seguidilles, però fandangos, jotes i cants de batre... tots els que vullgues. Amb este grupet arreplegàrem cançons a Canals, a Rotgla, a Moixent, a Montesa, a Vallada, a la Font , a Barxeta, a Genovés, a la Llosa... I a Xàtiva: Xàtiva era, estic parlant-te de fa vint-i-dos o vint-i-tres anys, “el no va más”.Jo he calculat que, en total, vàrem registrar cinquanta-dos peces de la comarca, a banda de molta borumballa».
Aquest treball de recerca li permeté conéixer i fer amistat amb els darrers cantadors i cantadores tradicionals, dels quals rebé un mestratge definitiu a l'hora de configurar la seua personalitat com a intèrpret dels repertoris de tradició oral. Molts d'ells han mort ja fa alguns anys, però Pepe encara els recorda amb una emoció encomanadissa: «la tia Rosàrio de Canals, que tenia noranta-dos anys aleshores i ens ensenyà el “Dotze i u” – tenia una gràcia encara per tocar les postisses! –, la tia Blanca la resadora, que cantava les jotes, la tia Milieta de Barxeta, que ens cantava les jotes de quintos i la malaguenya, el tio Vicent el Moreno,
de Torrella, que m'ensenyà el “Romanç de Sant Vicent Ferrer”, la tia Estrela d'Alboi, la tia Delfina de Genovés, que ens va ensenyar “La valencianeta” – la despullà del Genovés que en diuen – la tia Nievetes, la tia Leonor... jo m'ho gravava tot en una cinta i a aprendre! Perquè jo de música no sé res... res de res! Jo m'he ensenyat aixina, sentint cantar a tota esta gent, escoltant-me mil vegades les cintes i no et cregues: per a ensenyar-te un cant de batre, sense saber res de música, has de treballar barbaritats. I ala!, una altra vegada, i una altra, i una altra, fins que t'apoderes».
Des d'aleshores no ha deixat de col·laborar amb tot de grups de danses, amb una predisposició i generositat que denuncia la seua bonhomia: «a més de Sarau, estic ací a l'Escola de Danses de Xàtiva, també al grup Canyamars de Canals, cante en el grup de danses Sant Jordi d'Alcoi, en el de la Llosa de Ranes, en el de Rótova, he treballat també amb el grup de danses de Cocentaina, amb el d'Alzira, el de Carlet, el d'Ontinyent... ara estic també en un grupet de l'Olleria que es diu Ball a banda que fem cançó folk en la línia d'Al Tall... en fi: mercerani de la copla».