No vull ser una estrella del rock

Pau Alabajos.La situació anormal de la indústria musical en català exigeix de vegades que els músics treballen en unes condicions de precarietat absoluta. Això és un fet indiscutible i, entre tots, hem de sentar les bases perquè en un futur pròxim es garantisquen uns mínims de dignitat per als professionals del sector. Però també és cert que la majoria dels que ens hi dediquem a aquest ofici no ho fem exclusivament per guanyar un jornal: les causes, els atzars i les lluites a les quals podem servir d'altaveu ens fan més atractiva la militància i són una contrapartida realment engrescadora. A més a més, el fet de treballar colze amb colze amb els col·lectius de base i les entitats cíviques ens aporta una visió molt més nítida dels problemes que ens afecten i ens ajuda a entendre, de primera mà, els engranatges del nostre País. La cultura autogestionada és, abans que res, una cultura alternativa. Alternativa en el sentit etimològic del terme, no com l'etiqueta sense contingut que s'utilitza amb freqüència en els mitjans de comunicació per a definir la cultura que s'allunya estèticament del mainstream, però que se sustenta sobre els mateixos pilars... Però no vull desviar-me del tema que ens ocupa: el que m'agradaria és fer una reflexió sobre els avantatges d'aquesta mena de cultura de resistència que no sempre avaluem amb justícia. No tindre vocació d'estrella del rock et permet interactuar, conéixer, compartir experiències amb les persones amb noms i cognoms que hi ha darrere de les entitats i dels actes reivindicatius en els quals participes. No necessites ni vols intermediaris perquè la comunicació que s'hi estableix t'enriqueix a bastament. Com, si no, podríem aprendre les realitats polítiques i socials de tants i tan diversos pobles i comarques si no és parlant directament amb els afectats en primera persona? Sincerament, aquesta mena de connexió em paga la pena. El mateix Ovidi Montllor arribà a actuar per una garbera d'ametlles i una marraixa d'oli i mai no va posar el crit en el cel. D'acord, eren altres temps, però les lluites em semblen del tot vigents i homologables. Molta gent que ha organitzat i organitza concerts nostres no sempre té recursos suficients com per a garantir-nos unes condicions de primera divisió, però inverteixen tota la seua il·lusió i dedicació perquè ens sentim com a casa, i sempre ho aconsegueixen. En canvi, des que publicàrem el nostre primer disc hem tingut l'oportunitat d'actuar per a alguns ajuntaments que entenen la cultura com una simple creueta en l'expedient anual d'activitats de la regidoria corresponent, algunes vegades tornem a Torrent amb la butxaca plena però amb mal sabor de boca i una sensació de frustració difícil de digerir.
A Mallorca ho hem comprovat aquest estiu: no necessites per a res la comoditat d'un hotel si la gent t'allotja a casa seua i, a més a més, et fa sentir part de la família. És complicat expressar-ho amb paraules: t'adones que els diners no poden pagar certes coses i que el diccionari es queda molt curt en determinats contextos. Com mostrar la meua gratitud a Pep, a Nofre, a Núria, a Anna, a Andreu, a Piril·lo, a Xesca, a Garreta, a Biel, a Marga, a Jaume, a Marie, a Magdalena, a Maria Teresa, a Maria del Mar, a Aina, a Guillem, a Laura, a Sedano, a Xavi, a Tomeu, a Martina i a tantes i tantes persones que han estat al nostre costat durant les darreres visites a l'illa? Diumenge passat, mentre actuava per a uns amics en una terrassa d'Inca, vaig recordar en què consisteix veritablement la màgia de la música...

Amb el culé a l'aire

Malgrat ser seguidor del F.C. Barcelona, la victòria de l’equip a Montjuïc dissabte passat m’importa “un bledo”. L’aficionat culer desitja amb deler guanyar títols, però, quan les coses no rutllen, es pot arribar a justificar la temporada si es produeixen victòries davant el Reial Madrid i l’Espanyol. S’ha de tenir en compte que, des de l’òptica blaugrana, ambdós equips vénen a ser el mateix.Dissabte passat, aficionats del Barça, protegits per la massa, l’anonimat, i la marca Boixos Nois, van aconseguir que el futbol, el derbi, esdevingués una banalitat. Quan passaven 20 minuts de la segona part, uns desgraciats van començar a llençar bengales sobre la tribuna principal de l’estadi de l’Espanyol, amb un risc evident per a la seguretat de les persones. Alguns espectadors van voler fer justícia i botaren a la pista d’atletisme que envolta el camp. Com a conseqüència, es va aturar el partit durant 10 minuts.

L’equip blanc-i-blau té motius per tal d’estar amb la mosca darrere l’orella. Fa 17 anys, el seguidor perico François Rouquier va morir després de ser agredit per cinc membres dels BoixosNois. A més, en 1992, un xiquet de 13 anys, va morir a les grades de l’antic Sarrià quan una bengala va impactar en el seu cos.

Al voltant del Barça es mouen persones indesitjables. Mai podré oblidar les agressions que un grup de brètols barcelonistes van provocar l’any passat al Camp Nou després del partit d’anada de la semifinal de Copa del Rei amb el València. Una desena d’aficionats culers, amb un sentiment de superioritat injustificat, van començar a cridar: “Valencianos, yonquis y gitanos”. Fou, clarament, una maniobra de provocació. Al final, Jaume Part, president de les penyes del València C.F. i els seus acompanyants, es van veure obligats a demanar protecció per tal de protegir-se de les bufetades que queien a tort i a dret.

També es cert que no es pot culpar al Barça com a entitat. Si el president Laporta ha fet quelcom correctament en l’àmbit social és impedir que els Boixos Nois accedisquen al Camp Nou. Cal recordar que, anys enrere, dirigents com Núñez i Gaspart reservaven habitacions de l’estadi per tal que els aficionats radicals guardaren banderes, pancartes i altres materials. En aquest cas, el F.C. Barcelona no ha tardat en condemnar els fets.

D’altra banda, l’actitud dels dirigents de l’Espanyol em sembla ridícula. Ells són els responsables de la venda de les entrades, dels controls de seguretat i de tot allò què passa a l’estadi. Hauran d’assumir les seues responsabilitats, com també ho hauran de fer els desgraciats que van llençar les bengales i que, per sort, ja estan detinguts. Més vergonyós encara és escoltar al president perico, Sánchez Llibre, dient que l’arbitratge havia estat un “robo”. Serà perquè no havia vist la repetició del gol de Coro i la colzada de Luis García a Valdés...

Un altre tema és el tractament d’alguns mitjans de comunicació, Canal 9 inclòs, criminalitzant els jugadors del Barça per celebrar els gols amb l’afició de l’equip. És cert que en aquella zona estaven els Boixos, però també els familiars de la plantilla i altres socis del club. És a dir, aquella zona havia estat habilitada per l’Espanyol per tal d’acollir la culerada. Espere que la premsa utilitze el mateix temps i espai per tal de denunciar la presència de penyes com Ultras Sur i Yomus (autors d’aquella impresentable pancarta “Guillem, jódete” després de l’assassinat de Guillem Agulló i que l’any passat van viatjar a Pamplona amb un arsenal a l’autobús). A més, sempre amb la permissivitat, per no dir col·laboració, dels clubs respectius.

En definitiva, anar al futbol cada dia és més perillós... I, com es preguntava Joaquim Maria Puyal durant la retransmissió de Catalunya Ràdio, què està passant en aquest país quan hi ha gent que va al camp amb bengales o amb 40 bats de beisbol, com van fer alguns seguidors del Sevilla al Manzanares?

Crònica Correllengua Gandia

Publicat per valldigna in La Safor, La Valldigna, [Gandia], {Aureli Mansanet}, CORRELLENGUA - 29 Set, 2008

els agressors davant la passivitat de la policia
La festa per la unitat de la llengua, Correllengua 08, a Gandia es va veure marcada per les agressions de l'extrema dreta "blavenciana",amb diverses agressions tant
al Casal Jaume I de Gandia, abans de començar hi va haver algún aldarull, i al acabament, llançament de pedres , cadires i taules del bar. Durant el trajecte, que en general va transcorrer amb un ambient festiu i reivindicatiu, com es normal , amb l'actuació del grup de dances Roís de Corella, els muixaranguers de Bellreguart i de la Safor, la colla Fem Pinya amb els seus castells i torres, la associació musical l'Almoina d'Almoines i la colla de dimonis Fem Fredat de Simat de la Valldigna, s'hi van produir diverses agressions resultant ferida la regidora de l'Alqueria de la comtessa Maite Peiró membre de l'executiva comarcal del BLOC, per l'impacte d'una pedra, davant la passivitat de la policia que llavors si que va fer una carrega.Als parlaments finals fets pel Grup Roís de Corella, Maulets de la Safor, Maria Nadal, una nineta que va llegir el manifest del Correllengua infantil, i Josep Roig, president de la Fundació del Casal Jaume I Safor-Valldigna es va reivindicar la memòria de Guillem Agulló, l'absolució dels 13 de Gandia, la memòria del Rei Fundador i la unitat de la llengua

Llegeix la notícia a "Las Provincias"
Llegeix la notícia a "Levante"

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’ús

-Article de Francesc Esteve, tècnic lingüístic

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge,

Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha

tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el “Manifiesto

por la lengua común”, una proclama nacionalista radical espanyola que

propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües

diferents del castellà.

Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat

Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o

modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa

Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del

seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres

drets en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-

se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la

Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o

respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que

presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i

la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article

3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la

promoció dels valors lingüístics i culturals valencians”i d’actuar

d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell

Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la

Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al

pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet

promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com

la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra

llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni

en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no

tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse

como prioritarias en educación, información, rotulación,

instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se

puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»” .

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la

tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de

l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i

oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet

decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat

lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut

(“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del

valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el

artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las

distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio

cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però

ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota

la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals

predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que,

mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica

decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial

de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana,

doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se

oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els

noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes

llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación

de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones

administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas

comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca

podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga

graciosament. I amb ell també signen el mateix “manifiesto” altres

càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians:

Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les

Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe

Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel•lulars del

mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles

com les de la “Carta del Rey [Felip V] a los corregidores”, de 1717,

en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el

mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará

providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el

efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que

se’ls note el “cuidado”.

Font: El Punt, núm. 498 (20 de juliol de 2008)

2008-08-22 14:49:40 Genocidis culturals Sico Fons Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l’estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d’una nació. França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l’estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l’antiga Gàl•lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud-est de França. En definitiva allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la “Feria de Abril” de Sevilla a Espanya. Espanya, com ja s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de “divideix el teu enemic i el venceràs”, s’hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat nacional als territoris de parla catalana? Això no obstant, fins ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlant, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada”. Sabem massa bé que volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

MANIFESTOS, BORINOTS, CALENDARIS I MONIATOS

Per si algú es pensava que en aquesta anomenada democràcia constitucional, pluralíssima i borbònica no existeixen borinots, calendaris o moniatos, vet aquí la prova de la seua fastijosa existència: el “Manifiesto por la lengua castellana”. Pobra Espanya, que li ixen enemics interns i externs pertot arreu! Ah, redéu! Com podríem qualificar el discurs –tan democràtic, tan tolerant, tan antinacionalista– de gent com Fernando Savater, Rosa Díez, Albert Boadella, Álvaro Pombo, Mariano Rajoy o Mario Vargas Llosa? D’ultranacionalista disfressat de “bons sentiments” i pluralisme? O simplement de cinisme, hipocresia i mala bava amb totes les de la llei (mai millor dit)? O sense anar més lluny, ací a València tenim l’ínclit Santiago Grisolía, que també ha signat el manifest castellanòfil. La cosa no deixa, però, de tenir la seua gràcia, ja que aquest individu és president del Consell Valencià de Cultura. Aaaagh! I aquest homenot, homenet, homenàs o homeniu (trieu el mot que us semble més escaient) ha de defensar la nostra cultura? Buff, realment graciosíssim. Estic baquejant-me de tant de riure’m. Jo per si de cas m’amagaré la cartera, no siga cosa que vinga a defendre-me-la també.

Us imagineu que en ple segle XIX una associació cívica pretengera defensar els drets lingüístics i culturals a Estats Units dels anglosaxons dominants contra els grups indígenes dominats? “Malditos Pieles Rojas que no se dejan dominar ni siquiera en nombre de la civilización y la democracia!”. Doncs una cosa ben semblant estem presenciant a hores d’ara ací amb tants manifests (i manifesters) a favor de la llengua castellana. Realment ens pensàvem que el desvergonyiment i la cara dura tenien un límit en l’esperit humà, però em tem que això era un error –un altre error– propi de gent càndida i innocent com nosaltres.

Doncs sí, les llengües –les dels altres– no es poden imposar en una democràcia als individus (és a dir, als individus castellanoparlants); la d’ells, en canvi, sí que es pot imposar als individus (als individus catalanoparlants, gallegs o bascs, es sobreentén). En nom de la democràcia i el pluralisme, això sí.

I a partir d’ara, i fent cas del manifestet dels daixons i el Grisolía de l’ocell, haurem de retolar novament la nostra toponímia (ja sabeu, Jaraco, Carcagente, Belloreguardo, Cuchara, Beniduerme, Aceituna, Cuarto de Pueblito, Castejón de la Llanura o Tabernas del Valle Digno), o també, per descomptat, cantants nostres com Abriendo Paso, la Perra Sorda, Antonia Fuente, María del Mar Bonito (o seria Bonete?), Francisco Pino de la Sierra, Ovidio Monteloro, Al Tajo, Juan Manuel Sierrado o el sempre enyorat Luis Lago, cantant d’allò tan conegut de La Gallinita, el Bandolero o mi amigacho el mar.

Així que ja ho tenim ben clar, s’han acabat les contemplacions i les concessions. Ja n’hi ha prou, collons! Ni que açò fóra Sodoma i Gomorra! Que després vénen coses realment serioses com els partits de la selecció de futbol o les actuacions dels nostres atletes en les Olimpíades, vessant llàgrimes autèntiques i realment sinceres de patriòtica i castellana emoció (ai, mi corassón, ai, mi banderita espanyola!), i t’hi pot sortir algun poca-solta amb una Ikurriña o una senyera antidemocràtica fent la guitza i minant la moral dels nostres representants davant del món mundial.

I què podem fer amb ninots de tal calibre (sabaters, grisolies, boadelles –aquest sí, Alberto Bovadilla– i companyia), pregunte jo ara tot quimerós? Els trenquem una cadira al cap? No, no paga la pena; per la cadira volem dir. Els enviem a fer la mà? Els regalem les obres completes de José Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco i José María de Pemán? No sé, supose que el millor seria ignorar-los per a sempre. Però, caram! És què ells no ens poden ignorar mai! Jo diria que somien amb nosaltres, amb els “perifèrics” que no acatem com cal les seues directrius democràtiques i pluralistes. A mi els sioux! A mi els almogàvers! Protegiu-nos dels borinots!

Sico Fons

Incendi a les proximitats del Pla de Corrals(Simat de la Valldigna)

Al voltant de les 19,15 hores, s'ha detectat un incendi en la zona enfront del barranc de Palomara.
Un veí del Pla de Corrals ha donat l'alarma a l'ajuntament i de seguida s'ha avisat al 112 per extingir l'incendi. El foc s'ha iniciat a la vorera de la carretera i s'ha estés ràpidament cap a la muntanya. Al lloc de l'incendi s'han presentat l'alcalde en funcions, Joan Serra i el regidor Juli Ibañez, .
Vàries dotacions de bombers i cinc helicòpters s'han desplaçat a la zona per apagar el foc. Quan ha caigut la nit, els mitjans aèris s'han retirat però els mitjans terrestres continuaven treballant fins la mitja nit.

Al Tall a Simat de la Valldigna

Les festes de Simat han conclòs amb la actuació d'Al Tall,grup que com tots sabem es un referent en la defensa de la nostra música tradicional a més de la nostra cultura,llengua i país.La nit d'ahir va servir per a que el grup assajara la Muixeranga amb la lletra que han compost per al que es pot considerar el nostre himne nacional.Gent vella ,no tant vella i jove conseguiren fer que el grup es trobara a gust sobre l'escenari de la Font Gran.Interpretaren,a més,temes de tota la vida com El tio Canya o El cant dels Maulets barrejats amb temes nous,alguns d'ell carregats de reivindicació com ens ha tingut sempre acostumats Al Tall.

DILLUNS, 04/08/2008 - 15:16h

PSPV, Bloc i ERPV formen govern a Simat de la Valldigna

Han aprovat una moció de censura contra el batle del PP(notícia extreta de Vilaweb)

L'ajuntament de Simat de la Valldigna (la Safor) ha aprovat avui la moció de censura contra el batle del PP, Sebastià Mahiques, amb els vots a favor del tripartit format pel PSPV-PSOE, Bloc Nacionalista Valencià i ERPV, que a partir d'ara formaran govern a la vila. D'aquesta manera, Mahiques ha deixat avui el govern i el socialista Eladi Mainar passa a ser el nou batle de Simat dels propers dinou mesos. Agustina Brines, del Bloc, ho serà després.

Les tres forces polítiques han dit que el govern local del PP passava per una situació de minoria i de manca de plantejaments de futur, fet que paralitza projectes prioritaris per al desenvolupament del poble, i que era per això que havien acordat aquest pacte de progrés.

Mesos de negociacions

El camí fins a arribar-hi, però, no ha estat gens fàcil. Des de les eleccions de l'any passat, els grups parlamentaris s'han reunit en moltes ocasions sense aconseguir cap acord. Al novembre, socialistes i el Bloc van proposar un pacte per a fer fora el PP de la batlia, però no van rebre el suport d'ERPV ni d'EU-AI, de manera que el PP va continuar governant en minoria, amb quatre regidors.

Uns mesos més tard, a finals de gener, ERPV va plantejar al PSPV i el Bloc una moció de censura, i oferí la batlia al socialista David Mogort (número dos a la llista a les últimes eleccions). Tanmateix, el Bloc va rebutjar la proposta, tot reclamant l'acord a què havien arribat amb anterioritat amb el PSOE i criticant que ERPV no hi hagués donat suport aleshores.

Finalment, PSPV, Bloc i ERPV han tancat el pacte per presentar la moció de censura, un acord que no té el suport de l'altra força política del consistori, EU-Arc Iris, que ha decidit de mantenir-se a l'oposició 'sigui quin sigui el govern'.

Bloc-Tavernes sol·licita a Diputació que retole en valencià

Publicat per valldigna in La Valldigna, Bloc - 30 Jul, 2008

El Bloc de Tavernes sol·licitarà a la Diputació Provincial que siga conseqüent a la situació lingüística de la Valldigna i retole també en valencià els cartells que s’han de posat en el tram de millora de la carretera a la platja. El Bloc recorda que la Diputació de Valencia és la responsable del manteniment i obres de la comarcal que uneix Tavernes amb la platja.

El partit nacionalista ha decidit enviar un escrit a la demarcació de carreteres de la Diputació per tal que modifique els cartells que ja hi ha col·locats, tots en ells en castellà, i efectue la retolació almenys en valencià i castellà. Per al Bloc la retolació en la nostra llengua autòctona sembla lògica quan afecta a una zona valencianoparlant i també per seguir la pauta que hi ha en la resta de la carretera, retolada en valencià.

El Bloc vol també informar que, davant els comentaris que ve rebent dels veïns sobre les obres i el resultat final, esperarà a la inauguració i a que estiguen totalment acabades per a fer una valoració de les mateixes.

Tanmateix, tot indica que la nova carretera no serà capaç d’absorbir tot el tràfic que arriba a la platja i menys si tenim en compte les possibles futures ampliacions del nucli urbà de la Platja. Abans teníem dos carrils i ara continuem tenim dos carrils, si del Bloc depenguera la carretera que va des de Tavernes a la Platja tindria quatre carrils i també carril per a bicicleta.

Carta d'un jove català a Telemadrid

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalan: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalan, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància


GADES-04.06.08

Ball de disfresses a Simat

Simat celebrà dissabte 26 el tradicional ball de disfresses,que com tots els anys ompli de color els voltants de la Font Gran.Com sempre fou un éxit de participació on tant gent gran com menuda passejaven les seues disfresses pels carrers de Simat.

Moció de Censura a Simat de La Valldigna

PSOE, BLOC i ESQUERRA presenten una moció de censura a Simat després d'un any de govern conservador

Redacció de l'Avanç

Fonts ben informades han garantit que hui a les 8:37 del matí la totalitat dels regidors dels tres grups polítics; tres socialistes, dos del Bloc i un d'Esquerra, en representació de la majoria absoluta de la Corporació i a l'empara de la Llei de Règim Electoral General, han presentat per registre amb número d'entrada 1459 la moció de censura que desbancarà al PP de l'Alcaldia de Simat en un termini de 10 dies. L'escenari serà doncs el Saló de Plens, just abans que el poble inicie les seues Festes al entre l'u i el tres d'agost.


EU-ACAIS, ja va anunciar que es quedaria al marge de les negociacions:

“EU-Arc Iris ratifica que es mantindrà al marge de qualsevol intent de moció de censura, i que romandrà a l'oposició siga quin siga el govern, alhora que anuncia que regalarà un litre de beguda isotònica a cadascun dels signants de la moció, si finalment l'arriben a signar, per l'esforç d'haver mantingut les negociacions més llargues de la història per a la formació d'un govern local, tot un indicador de bona sintonia” [EU-ACAIS]

En un ampli resum de premsa volem fer un recorregut pel temps i analitzar el que ha donat fins ara la legislatura, que es va encetar amb una Alcaldia ostentada pel PP amb majoria relativa i 7 regidors d'esquerra a l'oposició [en preparació] i reflectirem qualsevol novetat que es produeixca.

Terratrèmol a Simat. valldigna digital

Publicat per pactepersimat in [Simat], [Barxeta], Premsa-InterSimat - 21 Jul, 2008

Un terratrèmol de magnitud 3.5, amb epicentre a Barxeta, ha despertat aquesta matinada a molts veïns de la comarca de la Costera.

"El terratrèmol ha estat d´una gran intensitat també a Simat, on molts veïns s´han despertat sorpresos pel moviment sísmic".

LEVANTE-EMV.COM

El terratrèmol s'ha notat a les 04:30 de la matinada, i ha arribat a moure llums i a desplaçar objectes. Segons relataven veïns de la zona a aquest periòdic, "ha estat més intens que en les anteriors ocasions. Jo estava dormint i m'ha despertat perquè ha durat bastant més que les altres vegades. És com si algú haguera agafat les potes del llit i estiguera agitant-les durant cinc segons". Alguns veïns han tret el cap perhan tret el cap per les finestres, espantats, i s'han format converses malgrat ser altes hores de la matinada. " És que ha durat molt", contava altre. "Han estat uns segons de por, perquè no parava de moure's el sòl. Estan sent ja molts terratrèmols seguits i la gent comença a estar espantada".

Foto: Mapa mondial de zones sísmiques.

DIJOUS, 17/07/2008 - 20:03h

El reconeixement del català a la constitució francesa tira endavant

El senat hi dóna el vist-i-plau · El text definitiu es votarà el 21 de juliol

Les llengües minoritzades, entre elles el català, cada vegada són més a prop de ser reconegudes a la constitució francesa. Si més no, és el que es preveu després del vist-i-plau que va donar ahir el senat francès a la reforma del text, on el reconeixement en qüestió apareix a l'article 75. Ara cal que el 21 de juliol l'assemblea i el senat votin conjuntament la nova redacció. L'oposició ja ha anunciat que hi votarà contra quan arribi al Parlament, encara que per altres motius.

La reforma de la constitució francesa s'ha aprovat amb 162 vots a favor i 125 en contra. La UMP, més dividida en les anteriors votacions, ha donat suport al text, els centristes s'han abstingut, mentre els socialistes, els comunistes i els ecologistes l'han revocat després de presentar-hi més d'un centenar d'esmenes.

Ara cal que el president de la república signi un decret per a convocar la votació conjunta del senat i l'assemblea el pròxim 21 de juliol. Al Parlament, el projecte de llei necessita tres cinquenes parts dels sufragis per tirar endavant. L'oposició ja ha deixat clar al president Nicolas Sarkozy que hi votarà contra, com ho faran alguns senadors i diputats de la dreta.

De l'article 1 al 75

El senat ha tornat a debatre el text aquest dimecres després d'haver tombat, en una primera tanda, la reforma constitucional perquè reconeixia les llengües minoritzades a l'article 1, davant la llengua francesa, que era recollida a l'article 2. Aquesta queixa tenia l'aval de l'Acadèmia Francesa.

Els matisos

'És clar que no obre cap dret. El francès ha de ser obligatori a l'esfera pública. L'ensenyament s'ha de fer en llengua regional, sempre que no sigui obligatori'. Amb aquestes paraules, ha justificat el president de la comissió al senat per la reforma constitucional, Jean-Jacques Hyat, l'adopció del reconeixement de les anomenades llengües regionals finalment a l'article 75. En l'apartat dedicat a les col·lectivitats locals (el que anomena regions, departaments i comunes) en el marc de la descentralització, hi figurarà a partir d'ara la referència que 'les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França'. D'aquesta manera, per primer cop es constitucionalitza el reconeixement, però per a la defensa cultural, no pas l'oficial

MANIFEST CONTRA EL CINISME DELS BOTXINS

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins francesos de l'Académie no poden suportar l'existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l'Académie són diàfans exemples d'un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i l'apartheid. Totes dues inciatives són exemple d'un nacionalisme exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició -encara!- dels detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de l'Académie és posar-se al costat del dret a l'extermini, i per tant acceptar com a germans ideològics el nazisme i l'apatheid criminals. Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves irrefutables d'una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia en català puga ser considerat delicte. Farts d'intel·lectuals pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d'antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s'han fonamentat i construït sobre la destrucció i l'extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

Països Catalans, 8 de juliol de 2008

Sóc un pecador sense redempció(article d'opinió de Sico Fons)

Estic desconsolat. Vaig pel carrer i la gent em mira de reüll. No m'ho diuen a la cara, però sé que em senyalen amb el dit amb estranyesa i commiseració. "Mireu", es diuen els uns als altres, "per allà va eixe home rar, eixe anòmal personatge que es creu millor que nosaltres". Ja no sé on amagar-me. He perdut totes les meues amistats. Els pares de família no volen que m'acoste als seus fills i filles. Sens dubte pensen que pervertiré els seus tendres i decents xiquets.
Les dones fugen, esverades, davant de la meua nefasta presència. Fins i tot, els gossos semblen fitar-me amb indignació pel carrer. Guau, guau! Em diuen amb menyspreu.
Què puc fer? He comés un terrible pecat i necessite expiar-lo d'alguna manera.
Bé, reuniré tot el meu valor i confessaré la veritat, la terrible i esfereïdora veritat. Pareu les orelles i contragueu les entranyes: Jo, amics meus, no he vist ni una sol partit de la selecció espanyola de futbol. Jo, companys meus -espere que em pugueu perdonar-, he ignorat per complet la programació televisiva de l’Eurocopa que feia vibrar de sincera emoció les famílies de tot un país sencer -ara més gran i més lliure. Pares, mares, fills, filles, avis, néts, cosins, oncles, nebots, gossos, gats, periquitos. Fins i tot la planta de l'entradeta tan boniqueta; tots gaudien davant de les jugades d 'aquells joves sans i exemplars. “Villa, Villa, Villa, 7 maravilla!”, cridaven els patriotes amb emotives llàgrimes nacionals. “Villa, Villa, Villa maravilla!”, cridava el príncep, la princesa i no sé quants fillets que deuen tindre ja, i la família reial sencera, i el majordom, i els criats i les minyones i els xofers i el netejador de la piscina i un animalet exòtic que els va regalar un altre rei de no sé on....
I jo, pecador dissolut, vil i miserable, ni tan sols coneixia els noms i cognoms i els DNI d'aqueixos meravellosos jugadors. D’aquests intrèpids herois èmuls d’altres valents guerrers que amb les seues gestes i amb les seues vides contribuïren a fer més gran aquesta nació, exemple i enveja de tot Europa, tot el món i part de la Via Làctia. Així, a noms com (quina infàmia que els xiquets d’avui en dia no els estudien a l’escola!) Viriato, el Cid, els Reis Catòlics, Hernan Cortés, Pizarro, Felip II, Felip V (conquistador i pacificador de les dissolutes terres orientals), Ferran VII, Francisco Franc... ui, no! Eixe em pense que no!, ara haurem d’afegir aquests altres coronats ja pel merescut llorer de la victòria.
D'aquells que ompliran de bellesa melòdica la geografia d'una nació, i que ben aviat -no ho dubteu ni un segon- tornaran a mostrar a tot Europa l'art elevat i superior de la nostra civilització. Casillas, Torres, Sergio Ramos, Marchena, Iniesta, Villa, San Luis Aragonés de Hortaleza... No us sona açò a música celestial de viril solatge hispànic? No us sembla aquest llistat de baronívols noms de campions com una cançó, com l’himne d’una terra ibèrica on no es pon mai el sol?
I jo ni tan sols he desfilat pels carrers, amb alegres himnes patriòtics de clàxons i xiulets com feien el dia 29 de juny aquells joves que duien al muscle les banderes, banderetes i banderotes amb els escuts reials, amb els bous d’Osborne i, fins i tot, alguns (no sé si despistats, nostàlgics o senzillament borinots) amb l’àguila de Franco. “Vaspanya!”, cridaven els nous cadells d’aquesta nova “División Azul” (ara roja) que ha derrotat la Wehrmacht de Merkel. “España-entera-se va de borrachera!”. Cantaven triomfals per haver-hi palesat, una volta més, que ells i només ells, segueixen sent la veritable reserva espiritual d’Occident. I jo ni tan sols em vaig fer una trista canyeta en honor als intrèpids superherois de la selecció imperial de futbol.
Que em podreu perdonar mai? Que podreu suportar la visió d'aquesta ànima esgarriada? I els de la “Cuatro”? Posaran preu al meu cap? Per favor, sigueu comprensius i pregueu una oració per la meua salvació. Amén.

Sico Fons

Foc a les faldes del Toro,a Simat.

Video de la intervenció de les brigades

El foc s'havia iniciat vora les tres i mitja de la vesprada a la vora del camí dels Brolls,molt a prop del poble i d'una residèndia de gent major.La ràpida intervenció de les brigades antiincendis a fet possible que no s'estenguera el foc cap amunt del Toro.El vent de llevant afavoria que el foc avançara cap amunt la muntanya,però els efectius antiincendis ho han impedit amb la ajuda d'un helicopter i una avioneta que han resultat d'allò més efectiu.Aquesta muntanya va patir a principis de década un foc que ho arrasà tot i ara comença a tornar a la seua verdor natural.Es sospita que l'incendi a pogut ser provocat
Redacció de blogvalldigna

Tanca el diari ultra "Valéncia Hui"

La greu crisi que sacseja darrerament el blaverisme més radical s'ha evidenciat més encara al anunciar-se el darrer dia 28 de juny de 2008 el tancament del mitjà de comunicació en paper que exercia d'altaveu de les tesis regionalistes més retrógrades. Sembla que ni l'ajut del milionari Juan Lladró ha donat per més de 573 exemplarsr. Quan fa poc menys de dos setmanes des què el líder de Coalición Valenciana, l' ex falangista Juan García Sentandreu, fou detingut per un pressumpte delicte d'agressió contra la seua amant, fet que provocà un gran rebombori dins les fileres blaveres, i que la darrera manifestació blavera organitzada per Identidad Reyno de Valencia (IRV) fos un estrepitós fracàs (no més de 12 persones), el blaverisme comença a enfonsar-se inevitablement per la seua manca de projecte, la seua radicalitat i la inconsistència de les seues tesis acientífiques. Malgrat tot, una part important del virus anticatalanista ha estat transvassat des de fa anys al PP, que juga a dues bandes reconeixent la unitat de la llengua a través de l'AVL i negant-la públicament. Estem davant un nou escenari on el blaverisme més radical està representat per xiquets cada vegada més joves i més ignorants, i per la vella guàrdia analfabeta major de 70 anys. A més, molts dels joves ultres blavers s'enfrentaran prompte a diversos judicis per distints actes de violència denunciats l'any passat, i sobre els qui s'espera, caiguen unes exemplars penes que frenen definitivament la violència anticatalanista.


El diari anticatalanista escrit majoritàriament en castellà (tot i dir-se valencianista) s'acomiada dels quioscos per fi, després de 573 dies predicant al desert unes tesis infumables per la major part de la població valenciana, que ha donat l'esquena al pamflet del blaverisme més radical. Ens sorprén que el milionari empresari Juan Lladró, l'empresa del qual està també immersa en una greu crisi, no tinga més euros per finançar l'altaveu de l'anticatalanisme. Això si, els més addictes al blaverisme no dubten en tirar les culpes al PP valencià, que sens dubte, aprofita el discurs blaver per fer-se amb els pocs simpatitzants, però que en realitat sap què no pot anar contra la ciència, havent estat derrotat en tots els processos que ha defensat la segregació del valencià del català. Des del propi diari s'ha denunciat que la Generalitat no els ha prestat cap ajut i fins i tot els ha marginat al no incloure'ls al programa Premsa Escola d'adjudicacions de subministrament de periódics als centres d'ensenyament públic que depenen de la Conselleria. El Tribunal Superior de Justícia (TSJ) ha admés el recurs interposat pel diari contra Camps, i diuen ser 'l´unic periódic valencià' extrem totalment fals, ja que existeixen moltes altres publicacions genuïnament valencianes que mai han rebut ni un euro ni el més mínim suport de la Generalitat.

La crisi del blaverisme és evident. Sentandreu ha estat immers en un penós episodi violent on s'ha descobert que tenia un amant, les escissions comencen a sacsejar el moviment ja de per si marginal, i els més valents estan cada vegada més assetjats per la justícia, després d'haver estat identificats per participar en diversos atemptats.