Absolen els 16 acusats d'injúries a la corona espanyola

Dimecres, 29 d'octubre de 2008 Font:Racó Català Informa: Guillem

L'Audiència Nacional espanyola ha absolt aquest migdia els 16 acusats d'haver cremat fotografies del rei espanyol a la plaça del Vi de Girona, el darrer 22 de setembre, en solidaritat amb els aleshores dos primers imputats pels mateixos fets, Jaume Roura i Enric Stern (ja condemnats), que una setmana abans també havien cremat retrats del monarca espanyol durant una visita d'aquests a la Universitat de Girona. El jutge José María Vázquez Honrubia, el mateix que va condemnar Roura i Stern, ha absolt els acusats perquè el fiscal ha rebaixat la seva petició inicial a una falta lleu de pertorbació de l'ordre públic (demana 500 euros de multa), perquè no ha pogut acreditar que vulguessin menystenir la corona espanyola.
Al judici s'hi ha personat un intèrpret de català, ja que els imputats han declarat en aquesta llengua, un dret que els va negar a Roura i Stern al seu primer judici el mateig magistrat, fet que va motivar la nul·litat del procés i una posterior repetició de la vista. El judici d'avui ha començat amb retard ja que les forces d'ordre de l'Audiència Nacional espanyola han impedit en primera instància l'accés dels acusats a la sala perquè duien samarretes amb el lema "Jo també cremo la corona espanyola".
Vázquez Honrubia ha "renyat" el fiscal per haver rebaixat l'acusació d'un delicte d'injúries, pel que demanava 3.600 euros de multa, a una falta lleu, per la que demana 500 euros de multa, ja que l'Audiència espanyola no és competent per jutjar "faltes". Per tant l'afer derivarà ara cap als jutjats ordinaris de Girona.

DISSABTE, 25/10/2008
Premis Octubre, cent per cent valencians
Comença a aparèixer una nova generació d'autors valencians

Des dels primers Premis Octubre, ara fa trenta-set anys, no s'havia escaigut mai que tots els premiats fossin del País Valencià. Xavier Aliaga, guanyador de l'Andròmina de narrativa, en dóna una possible interpretació: 'L'èxit de Manuel Baixauli ha significat un punt d'inflexió. La literatura catalana es trobava molt compartimentada per territoris, i el fenomen Baixauli ha servit perquè al Principat es renovés l'interès pels autors valencians' .

Continua Aliaga: 'Hi ha més autors, a banda Ferran Torrent, J. F. Mira i Isabel-Clara Simó. Hi ha una altra generació d'escriptors, amb Francesc Bodí i alguns més, que el lector català ha de descobrir. I els Octubre són els premis literaris valencians amb més difusió a Catalunya.'

El periodista de Xàtiva, Xavier Aliaga (nascut a Madrid, 1970) ha obtingut el Premi Andròmina de narrativa amb una obra de títol provocador: 'Els neons de Sodoma'. Josep Lluís Roig (Oliva, 1967), el Vicent Andrés Estellés de Poesia amb 'Peixos d'un mar sec'. El premi d'assaig Joan Fuster, se l'ha endut el filòsof Antoni Defez (València, 1958), professor de filosofia de la Universitat de Girona, amb 'Realisme i nació: un assaig de filosofia impura'. El premi de teatre, l'ha guanyat el cineasta Samuel Sebastián (València, 1976), amb 'Les habitacions tancades', la seva primera incursió dramatúrgica. I el premi de periodisme Ramon Barnils, que atorga el setmanari El Temps, ha estat per al periodista Mario Reyes (Port de Sagunt, 1971), pel reportatge 'La València de Hitler'.

Sàtira de la societat contemporània

El periodista autònom Xavier Aliaga va guanyar l'any 2005 el Premi Vila Lloseta (Mallorca) amb 'Si no ho dic rebente (Moll), una sàtira de la corrupció política i urbanística actual d'un poble inventat del País Valencià. Ara, amb 'Els neons de Sodoma', torna a situar la història en el mateix poble, però en una altra direcció, jugant amb elements més literaris, com les petites històries rurals al voltant de les dones, de les festes patronals... 'Se situa en l'època actual i continua havent-hi crítica social, però més lligada a la realitat. Al principi de l'obra jugue a parodiar les novel·les esotèriques i després mostre una realitat rural que al País Valencià es troba en decadència. Tot comença amb un misteri: la imatge de Sant Roc desapareix de l'església del poble. Tot plegat narrat amb una gran dosi d'humor negre i de sàtira mordaç.'

Una proposta captivadora i innovadora, segons el jurat del premi de poesia, és el poemari que ha guanyat el Vicent Andrés Estellés, 'Peixos d'un mar sec' de Josep Lluís Roig. I el premi de periodisme Ramon Barnils, 'La València de Hitler', de Mario Reyes, és un reportatge, sobre l'impacte que el nazisme va tenir en la ciutat. Tema a penes investigat, redactar-lo ha necessitat quatre anys de feina i moltes hores d'hemeroteca. Reyes explica, per exemple, la presència de la Gestapo a València per la importància tàctica, sobretot del port, i i diu que es feien servir les partides de taronges per amagar-hi explosius.

El concepte de nació des d'una mirada filosòfica

L'assaig que ha guanyat el Premi Joan Fuster aborda un tema molt estudiat, i prou difícil: el concepte de nació. L'autor, Antoni Defez, doctor en filosofia i poeta, l'enfoca filosòficacament i el titula 'Realisme i nació: un assaig de filosofia impura'. Segons l'autor: 'Les nacions no són tigres, és a dir, no són classes naturals, sinó entitats intencionals. Una nació existeix, si hi ha prou massa crítica de gent que se la creu. Si no, no existeix. No és com un tigre, que existeix, tant si te'l creus com si no.' Recupera, segons ell, la vella controvèrsia entre Prat de la Riba, essencialista, i Rovira i Virgili, que entenia que la nació existia en la mesura que la gent volia.

El premi de teatre, l'ha assolit un desconegut en aquest camp, el cineasta Samuel Sebastián, amb la seva primera obra dramàtica. 'Les habitacions tancades', sobre un pare que abusa sexualment de la filla, és un text dur i cru. La història, d'una hora i mitja, se situa just després d'un d'aquests abusos, abans de dinar, quan l'adolescent de catorze anys, comença a entendre l'atrocitat de son pare. 'Ella no ha viscut res més que això i li costa d'entendre què passa', diu Sebastián. És una obra molt intensa i amb molta força dramàtica, segons el jurat. 'Toque el tema amb una cruesa total, sense cap element ornamental, perquè crec que com a creador m'he de comprometre i denunciar abusos com aquest.' Samuel Sebastián prové d'una família d'immigrants castellanoparlant. És el primer de la família que ha optat per la llengua catalana com a eina d'expressió i de creació. Per això el premi l'omple, encara més, d'orgull.

(Fotografia de Guillermo Lucas. D'esquerra a dreta: Xavier Aliaga, Mario Reyes, Antoni Defez, Samuel Sebastián i Josep Lluís Roig.)

Font:Vilaweb

DIJOUS, 23/10/2008 - 17:43h

Els sindicats convocaran una jornada de vaga a l'ensenyament valencià la primera setmana de desembre

La Plataforma per l'Ensenyament Públic acorda la celebració d'una gran manifestació a València el 29 de novembre i una vintena de concentracions a capitals de comarca el 10 de novembre · En un manifest, l'Escola de Magisteri de València qualifica la conselleria d'irresponsable

Les entitats que s'apleguen a la Plataforma per l'Ensenyament Públic, des de sindicats fins a associacions de pares, intensificaran el mes vinent les protestes contra la imposició de ciutadania en anglès per part de la conselleria. Segons que ha sabut VilaWeb, els sindicats STEPV i les federacions d'ensenyament de la UGT i CCOO convocaran una vaga al sistema educatiu la primera setmana de desembre i altres mobilitzacions, que concretaran en les assemblees d'avui al vespre.

Aquestes assemblees es fan simultàniament al IES Lluís Vives de València, al IES Cavanilles d'Alacant i al IES Politècnic de Castelló de la Plana i serviran per convocar aquestes noves mobilitzacions. A més de la jornada de vaga, hi haurà una manifestació a València el cap de setmana abans: concretament el diumenge 29 de novembre. Abans, el 10 de novembre hi haurà la celebració simultània d'una vintena de concentracions contra la imposició de la conselleria a una vintena de poblacions, la majoria capitals de comarca del País Valencià.

La Plataforma per l'Ensenyament Públic s'ha reactivat recentment, arran del conflicte sobre ciutadania; en formen part Escola Valenciana, UGT, CC OO i la Intersindical, la confederació de les AMPA Gonçal Anaya, la junta permanent de directors de primària i de secundària, el sindicat d'estudiants Faavem i el Moviment de Renovació Pedagògica. Totes aquestes entitats sostenen que el conflicte no ha fet sinó subratllar els mals del sistema educatiu valencià, tal com exposen en aquest reportatge.

L'Escola de Magisteri de València critica d'irresponsables les autoritats educatives

Professorat, estudiants i personal d'administració i servei de l'Escola de Magisteri de València han fet públic un manifest on diuen que l'actuació de la Generalitat respecte Ciutadania 'perverteix la relació d'ensenyament i aprenentatge que cal establir entre docents i alumnes.'

Els signants del manifest expliquen que 'en alguns casos, el professor d'anglès no és especialista en els continguts, per la qual cosa es converteix en el traductor d'un especialista, a qui l'alumnat pot entendre perfectament'. Això genera, segons diuen, 'una situació a l'aula difícil de justificar.' A més a més, 'en els casos en què el professor qualificat domina l'anglès, el nivell dels alumnes no li permet interactuar amb ells en aquesta llengua, de manera que la relació entre ensenyament i aprenentatge esdevé impossible.'

Així, es mostren preocupats 'per la irresponsabilitat de les autoritats educatives', a qui acusen de posar en perill la credibilitat del sistema educatiu 'tan sols per a mostrar públicament el seu desacord amb la inclusió al currículum d'aquesta assignatura.'

La sèquia Mare de La Valldigna

diumenge, 19 octubre 2008

Per Vicent Company i Sancho, de Valldigna, som i serem Ahir anava a Benifairó pel caminal que des de darrere de la nova gasolinera de Simat i seguint el curs de la sèquia Mare arriba fins al mateix centre del poble veí, el camí sense asfaltar, el sol, la llum i tot plegat em feren centrar l'atenció novament en les sèquies i el sistema de reg de La Valldigna. Actualment i des del Ministeri de Medi Ambient es projecta el drenatge del llit del Riu Vaca, i tot preveu que aquest macroprojecte hidràulic que se'ns presenta sobre el paper, puga crear problemes de cohabitació amb la xarxa de reg medieval que perdura encara a La Valldigna i que, a més, alguns indrets peculiars puguen ser alterats paisatgísticament com és el cas del "Molí Company", on per cert hi visc actualment i des d'on ara mateix escric. És curiós que el pas de l'aigua de tota La Valldigna estiga regulat just sota de l'ordinador que hi faig servir i que des de la finestra tinga com a primer pla el partidor de "La Xara" des d'on un ramal de la sèquia mare s'introdueix al cup del molí que a Simat mal anomenem "el pantano". I no menys curiós és la quantitat de documentació existent sobre la regulació d'aigües de La Font Gran i l'utilització de l'aigua com a força centrífuga que des d'aquest antic molí feia possible moldre dacsa, arrós o altres cereals. Ara tota una teranyina administrativa afecta l'indret on habite i he viscut part de la meua infantesa: la recent declaració de Bé de Rellevància local de l'indret i la possible al·legació de l'Ajuntament al projecte del Ministeri en el Riu Vaca, preveuen temps de papers, plànols, inquietuds davant l'impacte sobre el territorim i confusió en els posicionaments inicials, ara sacsejats per tanta documentació. Entre la documentació i l'observació directa dels usos i costums de la comunitat de regants simatera al llarg del cicle de l'any, hem pogut deduir el cicle del pas per l'indret que coincideix amb la descripció que en fa el reglament del diferents Sindicats i Jurats de Rec de la Valldigna: Totes les nits de l'any, els dilluns tot el dia, els dimarts a la vesprada ["partatre"] (un sí i un no), i els tres dies anomenats de Gràcia, que són el divendres dissabte i diumenge següents a la festivitat de la Verge d'Agost. Ja quasi arribant a Benifairó la reflexió es clara i evident des de fa 4 anys quan de nou vaig tornar al poble; " l'aigua es fonamental en aquestes terres com element cultural i mediambiental a protegir davant qualsevol actuació sobre el territori i també els paratges que li donen dignitat, singularitat i raó de ser". Afortunadament el bon cafè de la meua amiga benifaironera Tere, i les seues inquietuds culturals em trauen del malson al·legatori en què de sobte s'ha convertit el meu cap, i la cerveseta que el meu cosí m'ofereix al mateix temps que m'ensenya casa, és més que reconfortant. * La SÈQUIA MARE recorre els termes de Benifarió i Simat de la Valldigna, on recentment s'ha exposat públicament l'esmentat projecte de LAMINACIÓ DEL RIU VACA.

S'accentua la violència ultra i continua la impunitat

17-oct-2008

S'accentua la violència ultra i continua la impunitat

El clima de violència ultra que pateix el País Valencià contra organitzacions progressistes està anant cada vegada més lluny. Des del 9 d'Octubre, en només una setmana, s'han comptabilitzat sis atacs contra seus, locals i persones de l'entorn nacionalista, i de nou no s'ha trobat els culpables, i la notícia no ha traspassat les fronteres valencianes. Els actes que serien titllats de terroristes en altres llocs de l'Estat, ací són simplement gamberrisme. Tot i que les organitzacions i els webs que alimenten el discurs de la confrontació i de l'odi estan perfectament identificats, la policia no és capaç de realitzar un operatiu especial que enxampe definitivament els violents i ature la guerra declarada per l'extrema dreta. Però no només els atacs exemplifiquen la impunitat feixista, sinó també el fet que València siga hui dia, el centre d'operacions i el paradís de l'extrema dreta. El partit ultra España 2000 no te inconvenients per desfilar el 12-O, i els neonazis d'Alianza Nacional tampoc troben inconvenient per convidar a una xarrada a un nazi alemany a explicar el seu darrer llibre "Mi vida por el Reich" o al pintamones del Ku Klux Klan, tots ells vetats a la resta d'Europa. Versión en castellano

El nou curs s'ha encetat tristament amb un rebrot de la violència ultra que ha fet botar de nou les alarmes de la societat civil valenciana. Els discursos de l'odi que tan lliurement es difonen a través de nombroses webs, o que els partits ultres fabriquen sense cap impediment legal té una conseqüència al carrer, es tradueix en fets consumats, atacs i agressions que provoquen víctimes. En només un mes, des de meitat de setembre de 2008 fins ara, meitat d'octubre, l'ofensiva ultra s'ha cobrat diversos ferits i nombrosos locals atacats. Cap detingut. El Delegat del Govern es va comprometre a identificar els violents i actuar contundentment arran dels fets del Correllengua de Gandia, on un grup d'ultres del GAV va intentar boicotejar-lo i una participant, regidora del BNV de l'Alqueria de la Comtessa (La Safor), va resultar ferida per una pedrada al cap. Han passat unes setmanes i la violència, lluny d'aturar-se, s'ha multiplicat. El succés que va marcar el 9 d'Octubre amb una bandera independentista va provocar les ires dels ultres que tradicionalment acompanyen la processó de la senyera. Un grup d'independentistes va penjar una estrelada d'un balcó de la plaça de l'Ajuntament, i els ultres de Coalición Valenciana, GAV, España2000 i Alianza Nacional van aturar l'acte oficial fins que es va retirar la bandera. L'alcaldessa va manifestar la seua incomoditat per aquesta bandera, però no per la comparsa que porta cada any darrere: neonazis, banderes feixistes, skinheads i tota la tribu de l'odi autòctona. Arran aquest succés, els següents dies han estat marcats per gairebé un atac cada dia: - El 9 d'octubre per la vesprada, tres joves nacionalistes eren agredits per un grup de 12 ultres als voltants de la manifestació nacionalista. - El 10 d'octubre apareixia pintada amb simbologia nazi la seu de la Intersindical Valenciana, propietària del pis des d'on es penjà l'estrelada el dia d'abans. - L'11 d'octubre apareixia pintada de nou la seu d'ERPV a València, la mateixa que va rebre un atac amb bomba ara fa un any. - El 12 d'octubre ataquen les seus del BNV de Gandia i València amb pintades, pedrades i diversos desperfectes. - El 12 d'octubre ataquen també el Casal Jaume I de Cullera amb pintades nazis. No només la violència física hipoteca la llibertat i els drets de les persones, sinó que hi ha tota una campanya de persecució i odi, com la que hi havia a l'Alemanya nazi contra els jueus, contra tot aquell sospitós de ser 'catalanista', és a dir, que pense que el valencià i el català són la mateixa llengua (i això va des de les Universitats fins a les llibreries, els partits, sindicats i administracions. Contra la ciència, en definitiva. L'odi visceral i cec que promouen els abanderats i altaveus d'aquesta caça de bruixes cala entre joves desinformats, molts d'ells menors d'edat i la major part d'ells de la ciutat de València i rodalies, que són utilitzats als habituals actes de boicot que organitza l'extrema dreta 'blavera', igual que fa 30 anys, durant l'anomenada 'Batalla de València', que sembla encara més viva que mai. Ara bé, cal anotar una diferència important: si durant molts anys, els 'blavers' havien estat considerats 'valencianistes', ara ja estan perfectament i justament situats a l'extrema dreta nacionalista espanyola sense cap mena de dubte. Primer per la simpatia i la sinèrgia que mantenen amb organitzacions com España2000 o Alianza Nacional, quan fins i tot el regidor d'España2000 de Silla va afirmar pertànyer al GAV, i desprès pel seu discurs i el passat descobert d'algun que altre líder, envoltat de simbologia falangista. Els mitjans de comunicació ja no tenen dubtes alhora de titllar d'extrema dreta els moviments anticatalanistes valencians, que justifiquen qualsevol acte de violència contra l'esquerra i el nacionalisme perquè la mera existència d'aquests ja és per ells un 'atac'. A més, l'estrategia d'alguns grups ultres marginals com Coalición Valenciana és ben coneguda: provocar. Per això el defenestrat Juan García Sentandreu anuncia una manifestació a Gandia 'contra les agressions catalanistes', a les poques setmanes de l'agressió que va patir una regidora del BNV per part dels seus simpatitzants convocats pel GAV. Una provocació que només busca aparèixer a la premsa a qualsevol preu, perquè veu que darrerament només havia aparegut per episodis curiosos d'amants, falleres i banyes. Sentandreu necessita veure's als mitjans, perquè es pensava rei d'alguna cosa i no ho és, està en quarantena i ja ni el PP el necessita, sobretot després dels desastrosos resultats electorals de 2007 que el situen per darrere del BNV, entre altres. Per això l'únic cosa que li queda és provocar els 'catalanistes' per aparèixer de rebot a la premsa. Però ni aquests li fan cas; un símptoma més de la seua decadència. A banda de l'espècie autòctona ultra, hem d'aguantar la resta de feixistes globals que al conjunt de l'Estat continuen gaudint de la passivitat dels governs. Neonazis declarats com Alianza Nacional (AN), que compta entre els seus militants amb l'assassí de Guillem Agulló i altres delinqüents com Eduardo Clavero (cantant del grup nazi Batallón de Castigo), també ex-presidiari per un cas d'homicidi, o Juan Manuel Soria , el seu home a València condemnat per extorsionar a un retor i implicat, igual que altres militants del partit, en el Cas Panzer, una operació de la Guardia Civil que va desarticular un grup nazi armat a València, el Frente Anti Sistema (FAS) ara fa 3 anys i que encara està a l'espera de judici (reportatge en català "Operació Panzer: armes de l'exèrcit espanyol en mans de l'extrema dreta, i en castellà. El Cas Panzer no va passar ni passarà desapercebut gràcies a la personació com acusació popular de la plataforma Acció Popular Contra la Impunitat, que aplega més de quaranta organitzacions, partits, sindicats i ongs perquè aquests casos no queden impunes i la societat n'estiga informada. Però AN viu també de la polèmica. Ho va buscar amb la invitació d'un membre del Ku Klux Klan a una conferència a la seua seu de València (la mateixa que servia de seu pel FAS i que fou registrada per la Guardia Civil), i ara amb Manfred Roeder, un nazi alemany que va formar part del III Reich i que presentà el passat 10 d'octubre el seu llibre "Mi vida por el Reich" a la mateixa seu. Roeder ha passat alguns anys a la presó per incitar a l'odi racial, negar l'holocaust, i relacionat presumptament amb actes terroristes. Fins i tot el Centre Simon Wiesenthal va enviar una carta a Rubalcaba, Ministre de l'Interior espanyol, per demanar-li explicacions sobre aquesta apologia del nazisme que lliurement es fa a l'Estat. També el partit ultra España2000 te el seu centre d'operacions a València i està dirigit per José Luís Roberto, empresari de la seguretat privada (Levantina de Seguridad i altres empreses vinculades que no consten al seu nom) i vinculat al món de la prostitució (ANELA) com va apuntar el periodista valencià Joan Cantarero, que va estar dins d'aquesta associació i que va publicar el llibre "Los amos de la prostitución en España", gaudeix de nombrosos contractes públics de les seues empreses (Levantia sobretot) des què Zaplana li'n concedira quan encara era president de la Generalitat Valenciana. Aquest partit compta també amb imputats per presumptes delictes dins l' Operació Panzer, com Alejandro Serrador 'El Silla', i te dos regidors a les localitats valencianes de Silla i Onda. Aquest panorama evidencia sense cap dubte la impunitat i el aixopluc que les organitzacions ultres tenen al País Valencià. Els partits i organitzacions legals fabriquen el discurs, i després grups 'desconeguts' executen l'odi après, sense que els responsables policials i polítics es despentinen ni un pèl. Això significa que ací no funciona la democràcia, quan alguns no poden desenvolupar la seua activitat política i cultural amb normalitat, assetjats per l'odi i l'amenaça. A més, el silencia al que se sotmeten els atacs, que no són coneguts més enllà del País Valencià, apliquen una segona condemna, al no ser considerats ni tan sols notícia pels mitjans de comunicació estatals. Com bé ha explicat el diari Levante-EMV, en tres anys i amb més d'una vintena d'atacs, només s'ha detingut tres persones, curiosament, per pintar la seu del PP a València. De la resta d'atacs, així com de les bombes contra ERPV, BNV o CEAR, ni un sol detingut. Alguna cosa falla, quan els ultres poden atemorir la societat civil i no els passa mai res. És per això molt encertat l'article d'opinió signat per Gustau Muñoz i altres intel·lectuals valencians fa pocs dies, on denunciaven aquesta terrible situació, i esperem que no haja d'haver un mort perquè qui ha de garantir els drets comence a treballar i a detenir els responsables de la violència, tant els executors com els provocadors. Més informació [Interviú] Terror neonazi en Valencia [El Temps] Operació Panzer: armes de l'excèrcit espanyol en mans de l'extrema dreta [Levante] Firmeza contra la violencia neonazi [Antifeixistes.org] PSPV, EUPV, BLOC I ERPV demanen la il·legalització d'España 2000 i Alianza Nacional Notícies relacionades [Antifeixistes.org] El centre Simon Wiesenthal demana explicacions al Ministre de l'Interior per la conferència d'un nazi a València [Levante] Grupos de izquierda se movilizan contra la conferencia de un ex líder del Ku Klux Klan [Antifeixistes.org] El Subdelegat del Govern rep Acció Popular i la Comissió 9 d'Octubre per tractar el tema dels atacs ultres [Público] La extrema derecha toma el Día de la Comunitat Valenciana [Las Provincias] Aparecen pintadas en la sede intersindical en cuyo balcón se colgó una bandera independentista catalana [Público] La ultraderecha atenta contra ERC en Valencia [Levante] Dos nuevos ataques al Bloc [Terra] La Universitat de València denuncia un nuevo 'ataque ultra de extrema derecha' a su Librería [Levante] Unos encapuchados alsaltan Tres i Quatre [L'Avanç] Els vincles feixistes del nou líder de l’anticatalanisme [Antifeixistes.org] La detenció per violència de gènere de Juan García Sentandreu [Levante] El homicida de Guillem Agulló se presenta a edil de Chiva por el grupo de ultraderecha AN [El País] La policía detiene al presunto autor de la muerte de un joven en el 'metro' [Levante] Protestas a Interior por la charla de un nazi [Premsa Guardia civil] La Guardia Civil desmantela en Valencia una organización neonazi [Levante] Solo dos menores fueron detenidos tras una veintena de ataques a partidos y entidades en tres años [Levante] Una impunitat inacceptable

Ataquen de nou la seu del Bloc a València
Dimarts, 14 d'octubre de 2008 a les 12:00
Informa: Guillem

Societat
La seu nacional del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), al carrer Sant Jacint de València, va ser atacada per uns desconeguts durant la matinada del diumenge al dilluns 13 d'octubre. En l'atac s'ha llençat una pedra de grans dimensions contra la façana de l'edifici, que ha trencat diversos vidres i que podria haver causat greus danys personals en cas d'haver impactat en alguna persona. L'agressió coincideix en el temps amb les que han patit aquest cap de setmana les seus de la Intersindical Valenciana i d'Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), també a la ciutat de València.

Aquest no és el primer atac a la seu nacional del Bloc. L'any passat uns desconeguts van col·locar un artefacte incendiari davant l'edifici, i les seus del partit a Gandia i a Benicàssim han estat atacades en repetides ocasions. Davant la seu d'ERPV també hi va explosionar un artefacte ara fa aproximadament un any. I sense anar més lluny una regidora del Bloc, Maite Peiró, era agredida fa dues setmanes per grups d'ultradreta que protestaven per la celebració del Correllengua a Gandia.

El secretari general del Bloc, Enric Morera, ha demanat a la Delegació del Govern espanyol a València que investigui i aturi aquesta "escalada d'agressions contra entitats nacionalistes i d'esquerres, que cada 9 d'octubre afloren sense que hi haja mai cap detenció, ni la Delegació del Govern haja fet res al respecte". El maig de l'any passat ja informàvem de l'alarmant increment d'agressions ideològiques al País Valencià per part de grupuscles que gaudeixen d'una inexplicable impunitat.

El Bloc ha presentat la següent denúncia:

"El cristall de la finestra ha estat trencat pel llançament contra el mateix de una pedra de 25 per 10 cm., aproximadament, des del carrer Sant Jacint. La gravetat dels fets esta en que el local atacat es la seu nacional del partit polític BLOC Nacionalista Valencià, que, any rere any, per aquestes senyalades dades pateix atacs dels intolerants -l'any passat van col·locar una bomba que per sort no va esclatar però que va obligar a desallotjar el veïnat de la finca-. Com sempre s'emparen en la nit per a fer aquestes accions que suposen atacs als principis constitucionals de llibertat de opinió i associació política. Ja vàrem advertir per carta al Delegat del govern que podíem ser objecte de un atemptant de aquest tipus. La data elegida per aquest atemptat ens confirma la intencionalitat política i ideològica de aquests fets. Cal tenir en compte també que el passat 26 de setembre una regidora de aquesta formació política en Alqueria de la Comtessa va ser agredida brutalment per grups de ultradreta a Gandia en la celebració del Correllengua".
Font:racó català

Homenatge a la Senyera a Simat de la Valldigna

L'ajuntament de Simat a realitzat l'homenatge a la senyera, tal i com estava previst,tot i el mal oratge.Una colla de dolçainers ha fet una cercavila i ha interpretat la muixeranga a les portes del consistori.Ja dins s'han entregat els premis de dibuix,amb temàtica sobre el 9 d'octubre, als xiquets de l'escola de Simat .També s'ha llegit un manifest de Pau Viciano sobre la nostra senyera.La resta d'actes han quedat ajornats per la pluja

Manifest

Des del moment que el penó reial va onejar sobre les torres de la València islàmica, la bandera de les quatre barres ha estat lligada a la història del País Valencià. Aquest va ser el senyal que Jaume I i els seus successors van donar a les ciutats, viles i llocs que pertanyien directament a la Corona. Des de Morella fins a Oriola, des d’Alpont fins a València, les barres roges sobre camp d’or serien el símbol heràldic dels seus escuts i de les banderes que se’n derivaven. Començant per la capital del regne, la ciutat de València, que tingué el senyal reial com a bandera pròpia fins al segle XIX, quan una restauració poc afortunada li afegí una franja ornamental blavosa amb uns brodats daurats. És cert que, en aquella època, les poblacions que pertanyien a la noblesa i al clergat tenien com a ensenyes locals les dels seus senyors. Però per damunt de totes elles hi havia la bandera reial. El monarca no sols era el senyor directe de les principals i més emblemàtiques poblacions del País Valencià, sinó que era el sobirà de tot un regne creat a la seua mesura. Les institucions de govern reial eren les que conformaven l’estructura administrativa i política de tot el territori valencià. Això explica que l’heràldica de la dinastia, les quatre barres dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó, s’identificàs amb la pròpia de tot el regne. El fet que la senyera reial fos també el símbol del Principat de Catalunya i del regne d’Aragó no pot qüestionar la seua valencianitat. Era alhora un símbol propi i compartit, com la mateixa dinastia reial. Fins i tot pot recordar-se que la famosa llegenda de l’origen de les barres, traçades amb sang per l’emperador franc sobre l’escut daurat del comte de Barcelona, apareix relatada per primera vegada per un cronista valencià del segle XVI, Pere Antoni Beuter. Durant segles, fins arribar a la Renaixença, els cronistes i erudits –començant per Teodor Llorente-- recordarien l’origen català de les armes pròpies de la ciutat i del regne de València. Va ser ja a l’inici del segle XX quan la senyera restaurada de la ciutat –amb la franja blava--, començà a veure’s com a diferent de la tradicional “oriflama” per alguns sectors, però sempre al costat del penó de la Conquesta i de les quatre barres reials. En el primer valencianisme polític, heterogeni i no sempre coherent en els seus plantejaments sobre la llengua i la història del país, coexistirien els dos símbols. No va ser fins a la mal anomenada Batalla de València, que des dels sectors franquistes i anticatalanistes es qüestionaria la bandera de les quatre barres com a símbol propi, desqualificant-la com a forastera i antivalenciana. Darrere d’aquesta estratègia manipuladora s’amagava el rebuig al projecte de construcció d’un País Valencià modern, democràtic i de progrés, que s’havia indentificat amb la seua simbologia tradicional. Amb totes les dificultats, la senyera de les quatre barres, amb l’escut de la Generalitat, va ser la primera bandera oficial, en el ple sentit modern, que va tenir el País Valencià, quan fou adoptada pel Consell Preautonòmic. Finalment, l’oficialització de la senyera amb franja blava, en un context de violència i intimidació anticatalanista, no va acabar amb la persecució i la criminalització de la senyera quadribarrada. Avui dia, en nom del pragmatisme, recolzat per una interpretació forçada d’aquest passat recent i de la història del símbols propis, es proposa una claudicació definitiva: l’abandó de la senyera de les quatre barres en favor de l’ensenya oficial, que seria tant com reconèixer que la bandera de Jaume I, la dels valencians i valencianes que van treballar i treballen pel redreçament del país, és una bandera forastera, donant així la raó als qui han practicat l’exclusió i la violència. No hi ha motius per renunciar a un símbol –la senyera de les quatre barres— que no sols ha identificat històricament el regne, sinó que també ha estat –i és-- el símbol de l’únic projecte de país realment alternatiu a la mera dissolució en la identitat nacional inventada i imposada per l’estat.

Pau Viciano

La Flama de la LLengua arriba a La Costera i La Valldigna
divendres, 03 octubre 2008

Hui dissabte 4 d'Octubre, la FLAMA de la LLENGUA, recorrerà els pobles i monuments de La Costera i La Valldigna en una iniciativa novedosa impulsada des del CASAL JAME I de Gandia i el projecte en xarxa VALLDIGNA SOM I SEREM. Llegiu la nota de premsa emesa aquesta mateixa tarda.

NOTA DE PREMSA CORRELLENGUA'08


Demà dissabte la FLAMA de la LLENGUA, recorrerà els nostres pobles i monuments.

Per motius d'organització finalment el correLLENGUA començarà a les 16:30h al pont del riu de Barxeta, i des de allí un corredor portarà la flama fins l'Ajuntament on es llegirà el primer manifest a càrrec de l'escriptor Toni Cucarella, que estarà escoltat per membres de la Colla de Dimonis “FEM FREDAT”. L'acte clourà amb una MUIXARANGA d'honor.

Aleshores la flama partirà a mans de la gent de Barxeta fins el PLA DE CORRALS (La Valldigna), on el relleu l'agafen membres del Club LA LLEBRE de Simat de La Valldigna, que traslladaràn la flama fins a Barx on el reconegut atleta Olegario Alario rellevarà als portants traslladant-la fins la XARA per port Barx-Simat.

A l'acte central de la XARA la simatera Isabel Canet llegirà un segon manifest novament escoltada per membre de la Colla de Dimonis “FEM FREDAT” de Simat, l'organització te previst retre homenatge a Maite Peiró, regidora del Bloc de l'Alqueria de la Comtessa que va ser objecte de l'agressió d'un grup d'ultradreta en rebre una pedrada al cap el passat cap de setmana quan participava en el Correllengua de Gandia.

Una muixaranga d'honor clourà el breu acte, i s'iniciarà la marxa a peu fins el monestir on la torxa estarà portada per diferents dones simateres.

Ja a les portes del monestir es reiniciarà la cursa cap a Benifairó passant per l'Ajuntament de Simat. Al Pi Redó la flama serà entregada als Benifaironers, que la custodiaran fins el Molí d'Aigua situat front el solar de la futura subestació elèctrica de Tavernes.

En aquest punt es farà lectura del manifest de cloenda, signat per Sico Fons i llegit per Adrià Perez, que serà també l'encarregat de portar la flama fins el final del CORRELLENGUA, previst al final del passeig Colom de Tavernes..

Una festa CORRELLENGUA clourà la diada al pub MÀGIK NATURA situat al Passeig Colom de Tavernes de la Valldigna, amb l'intervenció del grup saforenc “SKAK AL REI”.

*

L'Organització us demana que no accediu a La Xara amb cotxe per motius de seguretat i accessibilitat, us recomanem deixar els vehicles al parking municipal de Simat que hi ha de front del TURISTinfo a La Font Gran.
*

* La gent que vol fer el CorreLLENGUA en bicicleta li recomanem el trajecte Simat - Benifairó situant-se just darrere dels corredors que porten la flama i adequant la marxa al ritme que ells marquen.
*

* La gent que corre pot adherir-se a la marxa en qualsevol d'aquests punts i horaris, fent el trajecte que ells estimen oportú: BARXETA 16:30h, PLA DE CORRALS 17:40, BARX 18:00h, Simat (“La XARA”) 18:30h, BENIFAIRÓ (Pi Redó) 19:10h, Molí de Tavernes 20:00h, FINAL Passeig Colom de Tavernes 20:30h
*

* Agraïm de bestreta la vostra col·laboració i advertim de que les hores de pas son aproximades donada la complexitat organitzativa de l'esdeveniment, tot i recordant que es tracta d'esperar i/o acompanyar la FLAMA de la LLENGUA al seu pas pel teu terme.


La Valldigna 3 d'Octubre de 2008

el vessant a la mar
del cimall a la vall
de Fraga a Maó
de Salses a Guardamar
de Santes Creus a Santa Maria
de la mar a la vall
Marinyén, Alfandec i Valldigna

Encarna Sant-Celoni i Verger

ENTITATS CONVOCANTS: la CAL, CASAL JAUME I VALLDIGNA-SAFOR, Valldigna, som i serem, Nacionalistes de La Valldigna, AV “La Valldigna”, Associació de Defensa del Massís del Buscarró, Associació Cultural Mitja Galta, Colla de Dimonis “Fem Fredat”, Coral 15 de Març, Club d’Atletisme Benifairó, Club de Muntanya Viarany, Club de Muntanya Valldigna, CLUB “La llebre”, Associació pel foment de la Pilota Valenciana.



+ info www.valldigna.cat

No vull ser una estrella del rock

Pau Alabajos.La situació anormal de la indústria musical en català exigeix de vegades que els músics treballen en unes condicions de precarietat absoluta. Això és un fet indiscutible i, entre tots, hem de sentar les bases perquè en un futur pròxim es garantisquen uns mínims de dignitat per als professionals del sector. Però també és cert que la majoria dels que ens hi dediquem a aquest ofici no ho fem exclusivament per guanyar un jornal: les causes, els atzars i les lluites a les quals podem servir d'altaveu ens fan més atractiva la militància i són una contrapartida realment engrescadora. A més a més, el fet de treballar colze amb colze amb els col·lectius de base i les entitats cíviques ens aporta una visió molt més nítida dels problemes que ens afecten i ens ajuda a entendre, de primera mà, els engranatges del nostre País. La cultura autogestionada és, abans que res, una cultura alternativa. Alternativa en el sentit etimològic del terme, no com l'etiqueta sense contingut que s'utilitza amb freqüència en els mitjans de comunicació per a definir la cultura que s'allunya estèticament del mainstream, però que se sustenta sobre els mateixos pilars... Però no vull desviar-me del tema que ens ocupa: el que m'agradaria és fer una reflexió sobre els avantatges d'aquesta mena de cultura de resistència que no sempre avaluem amb justícia. No tindre vocació d'estrella del rock et permet interactuar, conéixer, compartir experiències amb les persones amb noms i cognoms que hi ha darrere de les entitats i dels actes reivindicatius en els quals participes. No necessites ni vols intermediaris perquè la comunicació que s'hi estableix t'enriqueix a bastament. Com, si no, podríem aprendre les realitats polítiques i socials de tants i tan diversos pobles i comarques si no és parlant directament amb els afectats en primera persona? Sincerament, aquesta mena de connexió em paga la pena. El mateix Ovidi Montllor arribà a actuar per una garbera d'ametlles i una marraixa d'oli i mai no va posar el crit en el cel. D'acord, eren altres temps, però les lluites em semblen del tot vigents i homologables. Molta gent que ha organitzat i organitza concerts nostres no sempre té recursos suficients com per a garantir-nos unes condicions de primera divisió, però inverteixen tota la seua il·lusió i dedicació perquè ens sentim com a casa, i sempre ho aconsegueixen. En canvi, des que publicàrem el nostre primer disc hem tingut l'oportunitat d'actuar per a alguns ajuntaments que entenen la cultura com una simple creueta en l'expedient anual d'activitats de la regidoria corresponent, algunes vegades tornem a Torrent amb la butxaca plena però amb mal sabor de boca i una sensació de frustració difícil de digerir.
A Mallorca ho hem comprovat aquest estiu: no necessites per a res la comoditat d'un hotel si la gent t'allotja a casa seua i, a més a més, et fa sentir part de la família. És complicat expressar-ho amb paraules: t'adones que els diners no poden pagar certes coses i que el diccionari es queda molt curt en determinats contextos. Com mostrar la meua gratitud a Pep, a Nofre, a Núria, a Anna, a Andreu, a Piril·lo, a Xesca, a Garreta, a Biel, a Marga, a Jaume, a Marie, a Magdalena, a Maria Teresa, a Maria del Mar, a Aina, a Guillem, a Laura, a Sedano, a Xavi, a Tomeu, a Martina i a tantes i tantes persones que han estat al nostre costat durant les darreres visites a l'illa? Diumenge passat, mentre actuava per a uns amics en una terrassa d'Inca, vaig recordar en què consisteix veritablement la màgia de la música...

Amb el culé a l'aire

Malgrat ser seguidor del F.C. Barcelona, la victòria de l’equip a Montjuïc dissabte passat m’importa “un bledo”. L’aficionat culer desitja amb deler guanyar títols, però, quan les coses no rutllen, es pot arribar a justificar la temporada si es produeixen victòries davant el Reial Madrid i l’Espanyol. S’ha de tenir en compte que, des de l’òptica blaugrana, ambdós equips vénen a ser el mateix.Dissabte passat, aficionats del Barça, protegits per la massa, l’anonimat, i la marca Boixos Nois, van aconseguir que el futbol, el derbi, esdevingués una banalitat. Quan passaven 20 minuts de la segona part, uns desgraciats van començar a llençar bengales sobre la tribuna principal de l’estadi de l’Espanyol, amb un risc evident per a la seguretat de les persones. Alguns espectadors van voler fer justícia i botaren a la pista d’atletisme que envolta el camp. Com a conseqüència, es va aturar el partit durant 10 minuts.

L’equip blanc-i-blau té motius per tal d’estar amb la mosca darrere l’orella. Fa 17 anys, el seguidor perico François Rouquier va morir després de ser agredit per cinc membres dels BoixosNois. A més, en 1992, un xiquet de 13 anys, va morir a les grades de l’antic Sarrià quan una bengala va impactar en el seu cos.

Al voltant del Barça es mouen persones indesitjables. Mai podré oblidar les agressions que un grup de brètols barcelonistes van provocar l’any passat al Camp Nou després del partit d’anada de la semifinal de Copa del Rei amb el València. Una desena d’aficionats culers, amb un sentiment de superioritat injustificat, van començar a cridar: “Valencianos, yonquis y gitanos”. Fou, clarament, una maniobra de provocació. Al final, Jaume Part, president de les penyes del València C.F. i els seus acompanyants, es van veure obligats a demanar protecció per tal de protegir-se de les bufetades que queien a tort i a dret.

També es cert que no es pot culpar al Barça com a entitat. Si el president Laporta ha fet quelcom correctament en l’àmbit social és impedir que els Boixos Nois accedisquen al Camp Nou. Cal recordar que, anys enrere, dirigents com Núñez i Gaspart reservaven habitacions de l’estadi per tal que els aficionats radicals guardaren banderes, pancartes i altres materials. En aquest cas, el F.C. Barcelona no ha tardat en condemnar els fets.

D’altra banda, l’actitud dels dirigents de l’Espanyol em sembla ridícula. Ells són els responsables de la venda de les entrades, dels controls de seguretat i de tot allò què passa a l’estadi. Hauran d’assumir les seues responsabilitats, com també ho hauran de fer els desgraciats que van llençar les bengales i que, per sort, ja estan detinguts. Més vergonyós encara és escoltar al president perico, Sánchez Llibre, dient que l’arbitratge havia estat un “robo”. Serà perquè no havia vist la repetició del gol de Coro i la colzada de Luis García a Valdés...

Un altre tema és el tractament d’alguns mitjans de comunicació, Canal 9 inclòs, criminalitzant els jugadors del Barça per celebrar els gols amb l’afició de l’equip. És cert que en aquella zona estaven els Boixos, però també els familiars de la plantilla i altres socis del club. És a dir, aquella zona havia estat habilitada per l’Espanyol per tal d’acollir la culerada. Espere que la premsa utilitze el mateix temps i espai per tal de denunciar la presència de penyes com Ultras Sur i Yomus (autors d’aquella impresentable pancarta “Guillem, jódete” després de l’assassinat de Guillem Agulló i que l’any passat van viatjar a Pamplona amb un arsenal a l’autobús). A més, sempre amb la permissivitat, per no dir col·laboració, dels clubs respectius.

En definitiva, anar al futbol cada dia és més perillós... I, com es preguntava Joaquim Maria Puyal durant la retransmissió de Catalunya Ràdio, què està passant en aquest país quan hi ha gent que va al camp amb bengales o amb 40 bats de beisbol, com van fer alguns seguidors del Sevilla al Manzanares?

Crònica Correllengua Gandia

Publicat per valldigna in La Safor, La Valldigna, [Gandia], {Aureli Mansanet}, CORRELLENGUA - 29 Set, 2008

els agressors davant la passivitat de la policia
La festa per la unitat de la llengua, Correllengua 08, a Gandia es va veure marcada per les agressions de l'extrema dreta "blavenciana",amb diverses agressions tant
al Casal Jaume I de Gandia, abans de començar hi va haver algún aldarull, i al acabament, llançament de pedres , cadires i taules del bar. Durant el trajecte, que en general va transcorrer amb un ambient festiu i reivindicatiu, com es normal , amb l'actuació del grup de dances Roís de Corella, els muixaranguers de Bellreguart i de la Safor, la colla Fem Pinya amb els seus castells i torres, la associació musical l'Almoina d'Almoines i la colla de dimonis Fem Fredat de Simat de la Valldigna, s'hi van produir diverses agressions resultant ferida la regidora de l'Alqueria de la comtessa Maite Peiró membre de l'executiva comarcal del BLOC, per l'impacte d'una pedra, davant la passivitat de la policia que llavors si que va fer una carrega.Als parlaments finals fets pel Grup Roís de Corella, Maulets de la Safor, Maria Nadal, una nineta que va llegir el manifest del Correllengua infantil, i Josep Roig, president de la Fundació del Casal Jaume I Safor-Valldigna es va reivindicar la memòria de Guillem Agulló, l'absolució dels 13 de Gandia, la memòria del Rei Fundador i la unitat de la llengua

Llegeix la notícia a "Las Provincias"
Llegeix la notícia a "Levante"

Grisolía contra l’Estatut i la Llei d’ús

-Article de Francesc Esteve, tècnic lingüístic

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge,

Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha

tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el “Manifiesto

por la lengua común”, una proclama nacionalista radical espanyola que

propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües

diferents del castellà.

Grisolía és responsable d’una institució de la Generalitat

Valenciana. Com a tal, hauria de saber que, si pretén impugnar o

modificar les lleis que han estat aprovades per la mateixa

Generalitat, l’única manera conseqüent de fer-ho és des de fora del

seu càrrec: dimitint. No pot proposar la restricció dels nostres

drets en l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament i mantenir-

se alhora en el paper d’àrbitre neutral d’una institució de la

Generalitat. O fa de polític i actua des del joc de partits o

respecta escrupolosament l’article 2.3 de la Llei del Consell que

presideix i que prescriu que el CVC ha de “garantir l’objectivitat i

la independència que li són pròpies”. Pitjor encara: segons l’article

3 i 4 d’aquesta llei, Grisolía hauria de “vetlar per la defensa i la

promoció dels valors lingüístics i culturals valencians”i d’actuar

d’acord amb els “principis inspiradors de l’activitat del Consell

Valencià de Cultura: a) El respecte als principis que inspiren la

Constitució i l’Estatut d’Autonomia” i [...] d) El respecte al

pluralisme cultural i lingüístic de la Comunitat Valenciana”.

Passant-se aquests preceptes per l’arc de triomf, Grisolía es permet

promoure una restricció d’una llei (d’altra banda, tan moderada) com

la d’ús i ensenyament del valencià. Segons ell, ni tan sols la nostra

llengua pròpia hauria de ser vehicle prioritari de l’ensenyament ni

en la retolació ni en l’ús de les administracions: “las lenguas no

tienen el derecho de conseguir coactivamente hablantes ni a imponerse

como prioritarias en educación, información, rotulación,

instituciones, etc... en detrimento del castellano (y mucho menos se

puede llamar a semejante atropello «normalización lingüística»” .

Amb una barra insuperable, Grisolía ataca com un “atropello” la

tímida normalització lingüística disposada en l’article 6.2 de

l’Estatut d’autonomia: “La Generalitat garantirà l’ús normal i

oficial de les dues llengües”. No sols això, sinó que també es permet

decretar que ja s’han aconseguit tots els objectius de normalitat

lingüística i, per tant, caldria abolir l’article 6.5 de l’Estatut

(“S’atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del

valencià”) i tota la Llei d’ús. Ell pontifica: “Ciertamente, el

artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que «las

distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio

cultural que será objeto de especial respeto y protección»” però

ja “[se ha] cumplido sobradamente hoy tal objetivo”.

Finalment, també eliminaria l’article 6.7 de l’Estatut i quasi tota

la Llei d’ús: “Es delimitaran per llei els territoris en els quals

predomine l’ús d’una llengua o de l’altra”. L’argumentació és que,

mentre que el castellà pot imposar-se arreu, res “no justifica

decretar la lengua autonómica como vehículo exclusivo ni primordial

de educación o de relaciones con la Administración pública”. Demana,

doncs, que el català, el basc i el gallec no puguen utilitzar-se

oficialment si no van acompanyats de traducció. Així, ni tan sols els

noms dels carrers o dels edificis oficials podrien fer-se en aquestes

llengües sense la corresponent traducció castellana: “La rotulación

de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones

administrativas, la información a la ciudadanía, etc... en dichas

comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) [...] nunca

podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica”.

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía ens atorga

graciosament. I amb ell també signen el mateix “manifiesto” altres

càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians:

Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les

Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació “Príncipe

Felipe” i Carlos Simón, responsable de les línies cel•lulars del

mateix centre.

Nosaltres els paguem. Ells ens manen. I ara ja no els calen cauteles

com les de la “Carta del Rey [Felip V] a los corregidores”, de 1717,

en aplicació del Decret de Nova Planta: “Pondrá el corregidor el

mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará

providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el

efecto sin que se note el cuidado”. Ara ja no tenen cap problema que

se’ls note el “cuidado”.

Font: El Punt, núm. 498 (20 de juliol de 2008)

2008-08-22 14:49:40 Genocidis culturals Sico Fons Qui haja estat mai a França i senta certes inquietuds lingüístiques i culturals, hi haurà comprovat com el fet diguem-ne diferencial de certes regions ha assolit, amb el pas del temps, un caire molt sovint anecdòtic i folklòric. Això hom pot percebre fàcilment observant la poca vitalitat que han acabat tenint llengües minoritàries com la catalana al Rosselló (tot i que cal dir que sovint ens hi sorprén un cert reviscolament no sabem si temporal), el basc a Iparralde, l’alemany a Alsàcia, el bretó a Bretanya, el cors a Còrcega i, sobretot, l’occità al Llenguadoc, Provença i Gascunya. Ací, prop de Tolosa, es pot sentir comentar –no sense un cert desassossec– que l’occità o llengua d’Oc és un parlar de vells sense prestigi ni utilitat. Conclusió: l’estat francés, model i exemple des de fa molt de temps de país centralitzat i uniformador, ha assolit allò que sembla estar en l’essència i objectius de qualsevol estat modern, a saber, uniformar un territori i destruir qualsevol fet diferenciador de les diverses regions com ara la llengua, la cultura, les lleis i, fins i tot, la religió o la raça. En definitiva, probablement del que es tracta és d’anorrear qualsevol pensament no dictat per les directrius estatals. La diferència sempre és perillosa i dificulta la governabilitat d’una nació. França, com ja hem dit, ha estat sempre, com a bon estat jacobí que és, un mestre en tot açò, i de fet es podria considerar com l’estat precursor i modèlic del centralisme. Espanya, des de fa temps –sobretot des del regnat d’Isabel II i els seus liberals– ha intentat imitar el seu veí septentrional, però sortosament per a molts, els dirigents espanyols han palesat sempre una negligència i una ineficàcia que, paradoxalment han salvat moltes llengües i cultures minoritàries. Els francesos, però, sí que saben fer les coses bé –o millor– i a l’hora d’uniformar (o si sou poc amics dels eufemismes, de practicar el genocidi cultural) no hi han deixat ni una pedra sana. Si observem atentament la història de l’anomenada Catalunya francesa o Catalunya Nord (annexionada a França des del segle XVII), ens farem una idea ràpida i ben versemblant de la política que s’hi ha seguit per mètode des de sempre. Primer que res es tracta de fer creure als habitants de la regió que es vol englotir o eliminar que la seua cultura és rural, anacrònica i pròpia de gent analfabeta i el seu idioma un patués dialectal sense literatura ni prestigi, mentre que la del poble dominador és una llengua culta i digna d’una nació civilitzada, poderosa i admirada per tot el món. Abandoneu les vostres obsoletes arrels, és el missatge subliminal que se’n desprén, abraceu la nostra causa i formareu part també d’aquest club de privilegiats. Vosaltres sou quatre gats mal comptats i nosaltres, en canvi, un imperi. Els francesos han practicat aquesta política genocida d’una forma tan hàbil i subtil, que avui en dia es pot dir que no queda ni un habitant de l’antiga Gàl•lia que parle habitualment la llengua dels seus avantpassats (occità, bretó, alemany, català, etc.) o que no conega el francés, propi i original del nord de França. En el cas del Rosselló, hi trobarem tantes senyeres catalanes o adhesius de burrets com vulgueu, però a l’hora de la veritat, el fet català és una mostra curiosa i folklòrica d’una petita regió fins a cert punt simpàtica i acollidora del sud-est de França. En definitiva allò és tan irrenunciablement francés com ho puga ser Normandia, l’Orleanès o Borgonya. I potser tan políticament nacionalista com la “Feria de Abril” de Sevilla a Espanya. Espanya, com ja s’ha dit, ha intentat seguir aquesta política de centralització massiva. Folkloritzar les velles característiques identitàries de vells regnes medievals i castellanitzar (com els francesos han afrancesat) les seues institucions, cultures i llengües. En el cas català, tenim un altre tret que l’estat espanyol ha practicat amb especial virulència. Coneixent aquella vella màxima de “divideix el teu enemic i el venceràs”, s’hi ha parat un gran esment en potenciar les diferències internes dels antics territoris de la Corona d’Aragó –no debades, el territori per extensió i economia més poderós, i per tant més inquietant, dins d’Espanya. Es tractava –es tracta!– de fer creure que ni catalans ni valencians ni balears tenen res en comú –ni història ni literatura ni llengua– i que més aviat són enemics naturals. Una vegada aconseguit açò, l’amenaça d’una hipotètica nació dins de les fronteres espanyoles quedarà definitivament neutralitzada o eliminada. Us imagineu com de perillós seria per a Madrid el sorgiment d’una veritable consciència d’unitat nacional als territoris de parla catalana? Això no obstant, fins ara ens ha salvat d’una total extinció –als catalanoparlant, volem dir– la tradicional ineptitud de les autoritats espanyoles, però tot observant el panorama actual i els enemics exteriors i interiors que ens surten amb tanta freqüència, hem de reconèixer que la nostra situació és ben preocupant i fins i tot alarmant. Com diria la nostrada Maria del Mar Bonet: “Què volen aquesta gent, que truquen de matinada”. Sabem massa bé que volen; esperem, però, que ens conscienciem d’una vegada del que som i volem ser, i que l’estat espanyol no seguesca agafant com a model la política centralista dels francesos. Clar que encara seria pitjor que agafara exemple dels turcs, els russos o els nord-americans. Eixos sí que són vertaders mestres en això de posar en pràctica exterminis massius de nacions senceres. Toquem ferro, doncs.

MANIFESTOS, BORINOTS, CALENDARIS I MONIATOS

Per si algú es pensava que en aquesta anomenada democràcia constitucional, pluralíssima i borbònica no existeixen borinots, calendaris o moniatos, vet aquí la prova de la seua fastijosa existència: el “Manifiesto por la lengua castellana”. Pobra Espanya, que li ixen enemics interns i externs pertot arreu! Ah, redéu! Com podríem qualificar el discurs –tan democràtic, tan tolerant, tan antinacionalista– de gent com Fernando Savater, Rosa Díez, Albert Boadella, Álvaro Pombo, Mariano Rajoy o Mario Vargas Llosa? D’ultranacionalista disfressat de “bons sentiments” i pluralisme? O simplement de cinisme, hipocresia i mala bava amb totes les de la llei (mai millor dit)? O sense anar més lluny, ací a València tenim l’ínclit Santiago Grisolía, que també ha signat el manifest castellanòfil. La cosa no deixa, però, de tenir la seua gràcia, ja que aquest individu és president del Consell Valencià de Cultura. Aaaagh! I aquest homenot, homenet, homenàs o homeniu (trieu el mot que us semble més escaient) ha de defensar la nostra cultura? Buff, realment graciosíssim. Estic baquejant-me de tant de riure’m. Jo per si de cas m’amagaré la cartera, no siga cosa que vinga a defendre-me-la també.

Us imagineu que en ple segle XIX una associació cívica pretengera defensar els drets lingüístics i culturals a Estats Units dels anglosaxons dominants contra els grups indígenes dominats? “Malditos Pieles Rojas que no se dejan dominar ni siquiera en nombre de la civilización y la democracia!”. Doncs una cosa ben semblant estem presenciant a hores d’ara ací amb tants manifests (i manifesters) a favor de la llengua castellana. Realment ens pensàvem que el desvergonyiment i la cara dura tenien un límit en l’esperit humà, però em tem que això era un error –un altre error– propi de gent càndida i innocent com nosaltres.

Doncs sí, les llengües –les dels altres– no es poden imposar en una democràcia als individus (és a dir, als individus castellanoparlants); la d’ells, en canvi, sí que es pot imposar als individus (als individus catalanoparlants, gallegs o bascs, es sobreentén). En nom de la democràcia i el pluralisme, això sí.

I a partir d’ara, i fent cas del manifestet dels daixons i el Grisolía de l’ocell, haurem de retolar novament la nostra toponímia (ja sabeu, Jaraco, Carcagente, Belloreguardo, Cuchara, Beniduerme, Aceituna, Cuarto de Pueblito, Castejón de la Llanura o Tabernas del Valle Digno), o també, per descomptat, cantants nostres com Abriendo Paso, la Perra Sorda, Antonia Fuente, María del Mar Bonito (o seria Bonete?), Francisco Pino de la Sierra, Ovidio Monteloro, Al Tajo, Juan Manuel Sierrado o el sempre enyorat Luis Lago, cantant d’allò tan conegut de La Gallinita, el Bandolero o mi amigacho el mar.

Així que ja ho tenim ben clar, s’han acabat les contemplacions i les concessions. Ja n’hi ha prou, collons! Ni que açò fóra Sodoma i Gomorra! Que després vénen coses realment serioses com els partits de la selecció de futbol o les actuacions dels nostres atletes en les Olimpíades, vessant llàgrimes autèntiques i realment sinceres de patriòtica i castellana emoció (ai, mi corassón, ai, mi banderita espanyola!), i t’hi pot sortir algun poca-solta amb una Ikurriña o una senyera antidemocràtica fent la guitza i minant la moral dels nostres representants davant del món mundial.

I què podem fer amb ninots de tal calibre (sabaters, grisolies, boadelles –aquest sí, Alberto Bovadilla– i companyia), pregunte jo ara tot quimerós? Els trenquem una cadira al cap? No, no paga la pena; per la cadira volem dir. Els enviem a fer la mà? Els regalem les obres completes de José Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco i José María de Pemán? No sé, supose que el millor seria ignorar-los per a sempre. Però, caram! És què ells no ens poden ignorar mai! Jo diria que somien amb nosaltres, amb els “perifèrics” que no acatem com cal les seues directrius democràtiques i pluralistes. A mi els sioux! A mi els almogàvers! Protegiu-nos dels borinots!

Sico Fons

Incendi a les proximitats del Pla de Corrals(Simat de la Valldigna)

Al voltant de les 19,15 hores, s'ha detectat un incendi en la zona enfront del barranc de Palomara.
Un veí del Pla de Corrals ha donat l'alarma a l'ajuntament i de seguida s'ha avisat al 112 per extingir l'incendi. El foc s'ha iniciat a la vorera de la carretera i s'ha estés ràpidament cap a la muntanya. Al lloc de l'incendi s'han presentat l'alcalde en funcions, Joan Serra i el regidor Juli Ibañez, .
Vàries dotacions de bombers i cinc helicòpters s'han desplaçat a la zona per apagar el foc. Quan ha caigut la nit, els mitjans aèris s'han retirat però els mitjans terrestres continuaven treballant fins la mitja nit.

Al Tall a Simat de la Valldigna

Les festes de Simat han conclòs amb la actuació d'Al Tall,grup que com tots sabem es un referent en la defensa de la nostra música tradicional a més de la nostra cultura,llengua i país.La nit d'ahir va servir per a que el grup assajara la Muixeranga amb la lletra que han compost per al que es pot considerar el nostre himne nacional.Gent vella ,no tant vella i jove conseguiren fer que el grup es trobara a gust sobre l'escenari de la Font Gran.Interpretaren,a més,temes de tota la vida com El tio Canya o El cant dels Maulets barrejats amb temes nous,alguns d'ell carregats de reivindicació com ens ha tingut sempre acostumats Al Tall.

DILLUNS, 04/08/2008 - 15:16h

PSPV, Bloc i ERPV formen govern a Simat de la Valldigna

Han aprovat una moció de censura contra el batle del PP(notícia extreta de Vilaweb)

L'ajuntament de Simat de la Valldigna (la Safor) ha aprovat avui la moció de censura contra el batle del PP, Sebastià Mahiques, amb els vots a favor del tripartit format pel PSPV-PSOE, Bloc Nacionalista Valencià i ERPV, que a partir d'ara formaran govern a la vila. D'aquesta manera, Mahiques ha deixat avui el govern i el socialista Eladi Mainar passa a ser el nou batle de Simat dels propers dinou mesos. Agustina Brines, del Bloc, ho serà després.

Les tres forces polítiques han dit que el govern local del PP passava per una situació de minoria i de manca de plantejaments de futur, fet que paralitza projectes prioritaris per al desenvolupament del poble, i que era per això que havien acordat aquest pacte de progrés.

Mesos de negociacions

El camí fins a arribar-hi, però, no ha estat gens fàcil. Des de les eleccions de l'any passat, els grups parlamentaris s'han reunit en moltes ocasions sense aconseguir cap acord. Al novembre, socialistes i el Bloc van proposar un pacte per a fer fora el PP de la batlia, però no van rebre el suport d'ERPV ni d'EU-AI, de manera que el PP va continuar governant en minoria, amb quatre regidors.

Uns mesos més tard, a finals de gener, ERPV va plantejar al PSPV i el Bloc una moció de censura, i oferí la batlia al socialista David Mogort (número dos a la llista a les últimes eleccions). Tanmateix, el Bloc va rebutjar la proposta, tot reclamant l'acord a què havien arribat amb anterioritat amb el PSOE i criticant que ERPV no hi hagués donat suport aleshores.

Finalment, PSPV, Bloc i ERPV han tancat el pacte per presentar la moció de censura, un acord que no té el suport de l'altra força política del consistori, EU-Arc Iris, que ha decidit de mantenir-se a l'oposició 'sigui quin sigui el govern'.

Bloc-Tavernes sol·licita a Diputació que retole en valencià

Publicat per valldigna in La Valldigna, Bloc - 30 Jul, 2008

El Bloc de Tavernes sol·licitarà a la Diputació Provincial que siga conseqüent a la situació lingüística de la Valldigna i retole també en valencià els cartells que s’han de posat en el tram de millora de la carretera a la platja. El Bloc recorda que la Diputació de Valencia és la responsable del manteniment i obres de la comarcal que uneix Tavernes amb la platja.

El partit nacionalista ha decidit enviar un escrit a la demarcació de carreteres de la Diputació per tal que modifique els cartells que ja hi ha col·locats, tots en ells en castellà, i efectue la retolació almenys en valencià i castellà. Per al Bloc la retolació en la nostra llengua autòctona sembla lògica quan afecta a una zona valencianoparlant i també per seguir la pauta que hi ha en la resta de la carretera, retolada en valencià.

El Bloc vol també informar que, davant els comentaris que ve rebent dels veïns sobre les obres i el resultat final, esperarà a la inauguració i a que estiguen totalment acabades per a fer una valoració de les mateixes.

Tanmateix, tot indica que la nova carretera no serà capaç d’absorbir tot el tràfic que arriba a la platja i menys si tenim en compte les possibles futures ampliacions del nucli urbà de la Platja. Abans teníem dos carrils i ara continuem tenim dos carrils, si del Bloc depenguera la carretera que va des de Tavernes a la Platja tindria quatre carrils i també carril per a bicicleta.

Carta d'un jove català a Telemadrid

Escribo esta carta para Telemadrid, espero que la lean y se pongan en mi lugar (sé que no va a ser así). Les hablo en castellano para que me entiendan con facilidad y no se tengan que esforzar en usar un traductor. He visto su documental llamado 'Ciudadanos de segunda' ¿y saben qué? Me han hecho llorar. Suena penoso, ¿no? Me da igual, no tengo reparo en mostrar mis sentimientos. Les contaré, me llamo Arnau, soy de un pueblo de 'la Anoia' (provincia de Barcelona) llamado Capellades, de unos 5000 habitantes, he sido escolarizado toda mi vida en la escuela pública, donde nunca he destacado y siempre he ido justo a la hora de pasar cursos, llegando a repetir 1º de bachillerato. Actualmente estoy cursando 2º del ya dicho curso, tengo dieciocho años. Sin embargo, me considero plenamente capaz de presentarles ya sea verbalmente o escrita cualquier tipo de argumentación en su lengua, el argentino.
Y no solo me atrevo a decirles esto, sino que también me atrevo a decirles que desconozco cualquier persona que no sea capaz de hacerlo. También me considero capaz de hablarles con suma facilidad en su lengua, me siento capaz de sentarme delante de ustedes y expresarles en castellano mis sentimientos con toda facilidad.
La supuesta discriminación que he sufrido en la educación catalana, me permite saber un idioma más que ustedes y utilizar el suyo en su máximo nivel, no tengo nada que envidiar a una persona de mi edad que resida en Madrid y se lo digo por experiencia. ¿Se creen que no soy capaz de leer el Quijote? Lo he leído, es más, hace dos años, a los 16. ¿Me creen incapaz de leer El Lazarillo de Tormes o 'la Celestina'? Se equivocan. ¿Creen que no me gusta Lorca? ¿Creen que no me gusta Machado? Se equivocan. ¿Creen que el castellano es una lengua extraña para mí? ¡Pero si es mi segunda lengua!, la domino a la perfección; ¡leo libros en castellano desde siempre!; de hecho, desde primero de ESO estoy obligado a leer tres libros de castellano por año y en primaria también tenía que leer uno por año, además, mi bachillerato incluye una asignatura llamada Literatura Castellana. Pero también leo por iniciativa propia en castellano, en mi tiempo de ocio me he leído todas las novelas de Harry Potter en castellano.
No soy de mente cerrada, la diversidad bien entendida, en la que una cultura no se come a la otra es un hecho enriquecedor desde mi humilde punto de vista. Yo soy catalán, independentista, de estos malos, como diría Joel Joan o Mikimoto. Les podría meter un rollo de 25 páginas del porque me siento catalán y no español, pero se lo resumiré en una frase: Porque estamos en el siglo XXI y me da la gana. ¿Qué van a hacer señores? ¿Lo que hizo Felipe V? ¿Lo que hizo Primo de Rivera? ¿Lo que hizo Franco? ¿O a caso estoy manipulando la historia y estas ilustres personas (para ustedes) fueron una eminencia respetando los derechos humanos y la libertad de expresión? No quiero entrar en detalles históricos de cada uno de estos personajes, porque así no me pueden acusar de modificar la historia, como siempre hacen ustedes. Todos sabemos que la historia la escriben los vencedores. Por cierto, mi bisabuelo era católico, pero catalanista, lo mató uno de estos tres señores que hicieron lo que ustedes quieren hacer a mi país, destruirlo.
Decirles también, y retomando el hilo anterior, que en mi instituto no todas las asignaturas comunes se hacen en catalan: he hecho, matemáticas, filosofía, literatura, inglés y sociales en castellano, además, en el resto de asignaturas, la mayoría de profesores optan por contestar en el idioma en que se les pregunta, cosa que encuentro totalmente mal ya que creo que a la larga, el castellano acabará sustituyendo el catalán en las aulas, relegándolo, pues, al uso familiar.
Las lenguas son como las especies, hay que protegerlas, la extinción de una lengua, tendría que ser traumática en ojos de cualquier humano (un español, por ejemplo), de lo contrario, este demuestra un racismo lingüístico total, un imperialismo, una poca sensibilidad que creía desaparecida del ciudadano español.
No hablamos catalán para molestar. Si no mantenemos el catalán vivo, nadie lo va a hacer por nosotros, nos vemos con esta obligación moral. ¿Racistas, nosotros? En absoluto, acogemos a todo el mundo que no quiera destruir nuestra cultura imponiendo la suya, me da igual que vecino tenga, pero que respete el estatuto de la escalera y si no lo hace, si busca destruir mi escalera, le pediré con toda la educación del mundo que se vaya. Los catalanes no podemos ser racistas, nuestras raíces son mestizas al 100% y orgullosos, si señores, estoy orgulloso de la inmigración andaluza de los 60, orgullosísimo, la mayoría de mis amigos tienen raíces andaluzas, pero ellos se consideran catalanes y lo son tanto como yo, sin lugar a dudas. Además, como nos pueden considerar racistas si tenemos como presidente un hombre de origen andaluz y con mucha dificultad para hablar el catalan, ¿seria el caso a la inversa posible en Andalucía o Madrid? No lo entiendo. Los racistas son ustedes, que quieren imponer su pensamiento en un lugar ajeno, considerando pues, el pensamiento de la gente de este lugar, inferior y menos válido, creando una discriminación evidente entre personas, que se puede tachar, pues, de racista.
Espero que lean mi carta, la he hecho rápido, desordenada y no he hecho un esquema previo como mi profesora de argentino dice. Espero que sepan leer entre líneas. Que sepan ustedes, que las lágrimas que me han hecho derramar riegan mi conciencia, que reside abierta y con ansias de libertad para mi pueblo. 'Ladran, luego cabalgamos', como se dice en castellano. Les dejo con una frase en catalán, como en su documental:

Que les meves llàgrimes de ràbia ofeguin la vostra ignorància


GADES-04.06.08